Verat o sardina

Llegir el diari cada matí és un costum, ja ho sé, passat de moda.

GABRIEL JARABA

A casa estem subscrits a dos diaris, La Vanguardia i El Periódico, i cada matí el repartidor me’ls deixa rere la porta enreixada. Un dels meus grans plaers és llegir la premsa impresa mentre esmorzo, amb el diari estés a la taula. Cada suport té el seu encant i jo no he trobat un substitut per al paper, tot i que durant tot el dia utilitzo pantalles, sobretot la de l’ordinador de sobretaula i l’Ipad; el telèfon, no, que no hi clisso.

El primer que faig en rebre el diari és mirar quin personatge surt a La Contra de La Vanguardia; de vegades devoro l’entrevista immediatament i altres cops me la guardo per més tard. I de seguida vaig a la tira còmica de Fred Basset, el meu contingut preferit de tots el de la premsa diària. Quan dic de tots, dic de tots: el gosset salsitxa creat per Alex Graham que viu una plàcida vida familiar a un cottage anglès en la qual ell cada dia surt amb alguna entremaliadura.

Abans que ens compliquéssim la vida, haviem quedat que la missió dels mitjans de comunicación era triple: informar, entretenir i formar. No sé què queda de cada una d’aquestes branques; a la meva infantesa el diari era vehicle per a totes tres, els productes impresos en general. Gràcies a vells exemplars de l’infantil En Patufet vaig aprendre a llegir i escriure en català abans que parlar-lo (el castellà és la meva llengua materna). El vespertí El Noticiero Universal, que cada dia comprava el meu pare, em va fer saber que a Cuba havien guanyat els nostres, i el miracle obrat dia rere dia per linotipistes i caixistes em va ensenyar que parlar, llegir i escriure ens fa persones.

Cada dia continuo aprenent coses amb els meus diaris matinals. Avui, a la tira de Fred Basset, com es diu en català “ojos que no ven corazón que no siente”: “D’allò que els ulls no veuen el cor no se’n dol”. I de com al·ludir a la indiferencia en preferències sexuals dient que “tant li fa verat com sardina”.

A en Fred Basset li agraden les salsitxes i les galetes que fa la seva mestressa, però no tasta ni verat ni sardina: és l’humor més blanc, blanquíssim, que s’ha publicat mai. I jo em capbusso cada matí em aquest univers innocent en el qual avui he aprés dues magnifiques dites gràcies a en Magí Camps, el lingüista de La Vanguardia.

Artículos relacionados