Es diu Mixi

La vida segueix i passa, i un somriure ens recorda que la flama de l'esperit és viva

GABRIEL JARABA

La gateta que el meu nét Kim va salvar ja té tres mesos i també te nom: Mixi. La té amb ell al pis familiar i la cuida molt bé, i el cap de semana la du a Sitges perquè a ella li cal cura tothora però també perquè sap que em consola i m’alegra. Nosaltres sempre hem estat una familia amb gat des que quan la Lavínia, la meva filla, era petita, ens van regalar una siamesa, preciosa, a la qui vam anomenar Moixa i que va ser fonamental en el desenvolupament de la infantesa de la nena. Com ara la Mixa amb en Kim, a casa els gats han estat sempre uns educadors de primera.

La Mixa corre i salta pertot, va descobrint tots els racons de la casa i quan li fas cas se t’enfila per un braç o una cama, juganera. La gateta és del Kim i no pas meva, i seva és la responsabilitat de tenir-ne cura. I jo disfruto de la trapelleria felina, i això m’alegra aquestes hores tan diferents d’ara, que visc una vida minimalista en què no faig  més que llegir, escriure i alimentar-me, cosa que la meva filla vigila fermament que faci. És bo que a la familia els uns es cuidin dels altres.

A nosaltres ens agrada el salvatgisme dels gats, aquest esperit indòmit, i ens agrada pensar que la seva presencia a la llar representa l’aire independent al qual podriem aspirar. El testimoni d’un mamífer que no s’ha deixat domesticar i que ha persistit en el seu pas per la historia sense deixar de ser qui és és una lliçó de vida disponible a l’espai domèstic que no cal menystenir.

La Mixi m’encurioseix com si fos  el primer gat que tenim, em fa riure i m’alegra quan la veig aprop. Llegir, escriure, menjar, veure programes xorres a la tele, dormir i plorar és tot el que faig. Plorar no m’entristeix, només m’ajuda a endinsar-me en la caverna del cor i a sentir ben fort que la vida és justament allò que passa mentre anem fent altres coses. Els últims dies, quan ja estava a punt de marxar –què dic, si no ha anat enlloc i és aquí i encara més aprop– la Joana va somriure en veure la Mixa. Aquell somriure em va il·luminar la vida en aquell moment; un somriure ens diu que la flama de l’esperit és viva, que la vida no s’acaba sinò que es transforma i que  la glòria infinita la tenim sempre a tocar.

Artículos relacionados