GABRIEL JARABA
El Defensor del Lector del diari Ara, Antoni Batista, s’està distingint com alguna cosa més que un intermediari entre la redacció i les observacions crítiques dels lectors. Hi ha Defensors que s’esforcen per argumentar les accions dels seus redactors i alhora acceptar les rectificacions pertinents del públic, i hi ha també d’altres que accepten la feina amb certa resignació, assumint-la amb prudència i desgana. Però Antoni Batista fa alguna cosa més: aprofita cada edició de la seva secció per servir als lectors una veritable lliçó sobre educació en mitjans, alfabetització mediàtica en podriem dir, de manera que la seva lectura és un oasi en el panorama de la premsa del país.
Davant cada pregunta, reclamació o observació dels lectors, Antoni Batista no només demana explicacions als redactors implicats sinó que emprén una ruta a la recerca de consideracions i motivacions de fons, consultant amb experts diversos, que sempre són persones excel·lents en el seu camp o especialistes destacats. El lector atent pot trobar en el resultat una manera d’ampliar la seva visió sobre el paper de la premsa i considerar la funció dels mitjans en un context social que va més enllà de la preocupació concreta que l’ha suscitat.
Aquesta feina és una tasca d’educació en mitjans que poquíssima gent assumeix i en canvi, del tot necessària en un moment de canvis vertiginosos en la comunicació. i de desorientació en la relació entre mitjans i públic (tant d’una banda com de l’altra). Les recomanacions de la Unesco pel que fa a alfabetització mediàtica no arriben més enllà de certs entorns acadèmics i activistes, quan aquest tipus d’educació és del tot necessari i urgent. Per això recomano la lectura habitual de la secció del Defensor del Lector del diari Ara a tots aquells que vulguin aprofundir en una cultura d’ús de la premsa basada en la responsabilitat social.
Aquests dies Antoni Batista s’ha referit a un tema que freqüentment preocupa els lectors, que són les errades i equivocacions que s’esmunyen als textos, i en lloc de limitar-se a demanar disculpes i reclamar rectificacions, ha ofert una descripció que descriu la complexitat de la producció d’un diari i explica les mesures de prevenció d’errors que històricament s’ha fet a les redaccions. En aquest text, Batista ha tingut l’amabilitat de fer una consulta sobre el tema a aquest periodista que aquí escriu, sobre el paper dels redactors de platines i l’evolució de les formes de previsió d’errors que els diaris han realitzat a través de l’evolució de la tecnologia. En el text publicat el Defensor del Lector fa una menció a la meva persona que agraeixo enormement i que us ofereixo a continuació per tal que vegeu la sintonia fina que Antoni Batista aplica a la seva feina.
Foto: Alba Mariné.
Sísif i l’enigma del redactor de platines
A la velocitat tecnològica, les notícies ja gairebé neixen caducades, i l’errada i l’error en l’apressament són tan inevitables que l’homeòstasi periodística s’hi ha adaptat. El meu balanç de l’any és deixar constància d’una mostra de la dialèctica errada/error que m’han anat fent arribar els lectors.
El subscriptor Lluís Minoves constatava que, als comentaris dels lectors als articles digitals, “hi ha moltes faltes d’ortografia o, senzillament, errors per no fixar-se ni repassar mínimament les paraules que s’escriuen”, i suggeria una correcció automàtica abans de la publicació.
Fèlix Tarrida m’explicava que va alertar d’errors en tres comentaris digitals, que els errors van ser esmenats però que, aleshores, els comentaris perdien el sentit. El lector es preguntava: “No podrien els periodistes agrair les correccions que fem els lectors amb un microcomentari afegit? Semblaria el més educat. Personalment, és la tercera vegada que em passa”.
Pere Guiu em fa avinent que en un article s’esmenta “diverses vegades la paraula legislatura en parlar de municipalisme”, quan “el mot correcte seria mandat, ja que els municipis, els consells comarcals, les entitats municipals i les diputacions no poden «legislar», o sigui «aprovar lleis», mentre que sí que ho poden fer els diputats dels governs centrals i autonòmics”. I em suggereix que “ho traslladi a l’equip de Política per tal que corregeixin aquesta errada, ja que molts lectors poden utilitzar aquest mot pensant que, si ho diu el nostre diari, és correcte”.
Josep M. Fontanillas escriu: “Em sap greu haver de dir que cada dia llegint l’ARA detecto alguna incorrecció, moltes d’elles més aviat semblen errades per escriure ràpid. Diari d’avui [13 de juny]: “Benjamin Netanyahu parla l’ofensiva “preventiva” contra el programa nuclear iranià i els Estats Units est desentenen de l’atac”. Fa mal a la vista i jo no escric precisament bé. En un altre article escriuen «ministra» per referir-se a Netanyahu… I així cada dia hi ha alguna errata, i segur que se me’n passen moltes per alt. Potser que posin més atenció en com s’escriu”.
Lluís Codina es fixa en els mots encreuats. Lloa l’enginy del Senyor Ventura, però explica una retallada de la darrera línia de verticals; conclou: “El bunyol d’avui no és el primer. Ja ha passat alguna altra vegada. Agrairé que els responsables de la composició de la pàgina la passin SENCERA a impressió. Sempre. I mercès per fer de l’ARA el millor diari en català”.
Sense sortir de la culta interacció lúdica, la subscriptora Montse Peláez m’explica que resol el Trobamot cada dia, però que “últimament per accedir has d’obrir un anunci que a vegades no es tanca i mentrestant el temps per resoldre va passant. Hi he deixat de jugar… M’agradaria demanar-li que es pugui rebutjar l’anunci”.
Jaume Molsosa em copia aquest titular: “Precinten (amb dos treballadors a dins) el bar de Barcelona on es van conèixer Gerard Piqué i Clara Chia”. I comenta: “Em sembla innecessari i interessat citar Piqué i Chia en aquesta notícia. Pot semblar que aquestes dues persones tinguin alguna cosa a veure amb el mal ús del local o amb el seu precinte. No és propi d’un diari com l’ARA posar trampes que indueixin a clicar des-notícies aprofitant que l’Ebre passa per Tortosa”.
Jordi Salvador fa referència a un article de Sebastià Alzamora on s’hi diu que el general serbi Radovan Karadzic assetjava Sarajevo, quan era Ratko Mladic, que era el militar, mentre que Karadzic era el polític, psiquiatre de professió.
El director adjunt de l’ARA, Ignasi Aragay, respon a totes aquestes qüestions.
“La qualitat de la llengua i l’escriptura no ha deixat de ser mai una prioritat del diari. Amb la versió de paper, els controls i relectures són exhaustives. És probable que la queixa i exemples del lector Josep M. Fontanillas siguin de la versió digital, en la qual, en efecte, a vegades es fan controls a posteriori quan es dona prioritat a la publicació de la notícia. Amb les informacions d’última hora que demanen immediatesa, l’edició de contingut i la de llengua es produeixen un cop ja publicades.
Pel que fa al problema que esmenta Lluís Codina amb els mots encreuats, era de caràcter tècnic, es va produir alguns dies, el vam detectar i ja no ha tornat a passar. Quant a la subscriptora Montse Peláez –continua Aragay–, si té el login ben activat, no li hauria de sortir publicitat en el Trobamot. Als no subscriptors sí que els apareix publicitat.
Sobre el malestar de Jaume Molsosa amb relació a la notícia “Precinten (amb dos treballadors a dins) el bar de Barcelona on es van conèixer Gerard Piqué i Clara Chia”, cal fer constar que el polèmic local, amb llicència de bar però que feia de discoteca, va saltar a la fama precisament gràcies a Piqué i Chia: per tant, la referència es pot entendre com una picada d’ullet informativa per situar bé el lector. Però, certament, potser no calia, entre altres coses perquè l’element que hi ha entre parèntesis al títol ja tenia per si mateix prou interès.
I –conclou el director adjunt– quant a la confusió de Sebastià Alzamora entre els criminals de guerra Radovan Karadzic i Ratko Mladic, és això: un lapsus que per desgràcia ningú de l’equip d’edició va detectar i pel qual només podem demanar disculpes”.
Mentre estava enllestint aquesta crònica, encara m’arriben dues noves fes d’errades, i altres que tractaré en el pròxim lliurament, que no fan sinó certificar que sí, que no som a l’Apol·lo XIII ni comuniquem amb Houston, però tenim un problema. Jordi Ferré em copia un titular on, per comptes de dir “documents”, hi deia “documentes”, que va ser posteriorment esmenat, i també m’havia mostrat que en un altre titular s’hi deia amb ostentació gràfica “càner” en lloc de “càncer”. Josepa Berenguer em reprodueix una pregunta del Trivial on per comptes de dir “traurà” hi diu “treurà”.
En els temps arqueològics de les arts gràfiques, quan els textos es confegien amb linotípia i el diari en el seu conjunt era confegit amb tipografia de plom, el producte final, la pàgina, havia passat per tres revisions: la que mantenim dels correctors ortotipogràfics i d’estil, la del periodista de guàrdia de nit que mirava la prova en paper –el que equivaldria a la galerada del llibre– i la dels redactors de platines, que encara podien fer canvis al plom. Era certament una última visió de molta responsabilitat i que requeria enorme perícia perquè aquests redactors, altament especialitzats, acabaven aprenent a llegir al revés o amb un mirall i comprovant l’últim assaig en paper.
M’ho ha explicat el doctor Gabriel Jaraba, un gran periodista que va debutar en aquesta funció a les ordres d’un dels millors mestres de periodisme, Josep Pernau, quan era cap de redacció del Diari de Barcelona. Jaraba, un dels primers i millors crítics musicals de la Nova Cançó, va ser a l’equip fundacional d’El Periódico i professor de la UAB, entre moltes altres dedicacions, com la vigent de subdirector de la Càtedra Unesco de Periodisme de Qualitat i Alfabetització Informativa.
L’enigma del redactor de platines serà escatir com reinventem aquesta funció de control de qualitat quan el plom s’ha dissolt per sempre en el gresol de la història; tot i que, sentencia l’acadèmic: “Era una feina de Sísif: les queixes que t’arriben ja s’esdevenien aleshores i continuaran en el futur, és cosa de Sísif”. Esperem, però, una resolució esperançadora del mite clàssic com la que proposava Salvador Espriu: “Que el roc ominós no pugui rodolar mai més rost avall”.
