GABRIEL JARABA
Potser hi haurà en el futur algú capaç d’estudiar la importància d’aquest creador singular, un artista i intel·lectual que no es va limitar a fer de cantant, prou meritori, sinó que amb la seva actitud va bastir un testimoniatge poètic i polític que incloïa totes les inquietuds pròpies d’una generació i les va posar en relleu com potser cap altra figura artística i intel·lectual nostra ho ha fet.
Raimon va arribar a la cançó als inicis del moviment, quan Els Setze Jutges i altres pioners havien demostrat que era possible cantar “cançons d’ara”. El seu impacte va marcar un tombant a la incipient cançó d’aleshores; els pioners eren gent prudent i continguda, que a més defugien presentar-se com a artistes, i, en canvi, aquell jove estudiant valencià irrompia amb la seva veu de tro, proclamant el seu no a un estat de coses. Cal entendre aquest context per a valorar la irrupció raimoniana. El resistencialisme catalanista de l’època era moderat, amb un possibilisme que abominava de qualsevol estirabot i recomanava cautela.
La Nova Cançó Catalana havia representat la conquesta d’un espai d’expressió importantíssim que calia preservar, i Raimon començava a ser percebut com algú un xic arriscat, per dir-ho suaument. Els activistes nacionalistes estaven encantats en veure’l fer el que ningú feia, però la “industria patriótica” –en expressió d’Antoni Batista– que publicava els seus discos es creia amb l’obligació de mantenir-lo vigilat. La història de la discografia de Raimon és la de la pugna soterrada amb aquest entorn i vigilància, el que va el dur a canviar d’editora i fundar el seu propi segell, amb Pi de la Serra i Ovidi Montllor. La defensa de la pròpia independència ha estat un tret distintiu de la personalitat de Raimon i de la seva esposa, Annalisa Corti (qui ha de ser valorada com a part indestriable i decisiva de la figura artística seva).
La independència guanyada a pols per Raimon l’ha dut, en aquest aniversari, a una posició singular: un intel·lectual i un artista d’una vàlua única, reconegut per tothom i valorat enormement per tots els sectors del país. Aquesta independència va ser establerta des dels seus inicis i va fer que destaqués no només per la seva qualitat sinó per ser percebut com a algú capaç de marcar una diferència en un panorama social mancat de figures diguem-ne contundents.
Per als joves antifeixistes dels seixanta Raimon era el que més s’assemblava al líder que no teníem. No teníem un Daniel Cohn Bendit o un Rudi Dutschke, ni tan sols un Martin Luther King o uns Set de Chicago. Ni els líders obrers o universitaris podien passar de ser coneguts per una forçosa minoria de seguidors. Els qui més lluny van arribar en aquest sentit van ser Marcelino Camacho i els líders de Comissions Obreres jutjats al Procés 1.001 i potser alguns dels 113 detinguts per formar part de l’Assemblea de Catalunya. Raimon defugia conscientment ser el líder polític generacional del qual estàvem orfes, fins i tot el Bob Dylan català. La seva cançó “ T’he conegut sempre igual”, al·lusiva al líder del PSUC Gregorio López Raimundo o les gestions per dur a cantar Pete Seeger parlaven per ell en aquest sentit.
El lideratge de Raimon va ser construït involuntàriament pel règim franquista, plenament conscient de l’abast de la seva influència. La censura era una arma poderosa, si més no un mecanisme de control. Però la dictadura no es va atrevir mai a empresonar un cantant, el pes de l’adhesió massiva amb què comptaven els dissuadia. Les prohibicions de recitals, però, van sovintejar cada cop més, tot i que la situació no feia més que potenciar la complicitat entre cantants i societat. Aquest era el context en el qual cal considerar qualsevol rol de lideratge que Raimon i d’altres podien exercir i situar l’entusiasta acceptació pel públic.
Raimon donava veu a l’oposició realment existent i se situava al mig de la ciutadania sense atribuir-se cap altre rol que el d’un intel·lectual compromès, i encara amb mesura. Com a artista va evitar ser assimilat a una vedet de varietats, però també com a intel·lectual no va voler ocupar un lloc a un debat polític en el qual no hauria fet cap mal paper. No estic segur que gran part de la diligència catalanista hagi percebut, ni abans ni ara, la subtilitat d’aquesta postura ni l’acte de cortesia que representava. L’anticomunisme de part del moviment nacionalista els ho impedia, una reticència que hem vist reaparèixer quan el cantant ha refermat les seves opinions pròpies.
Raimon passarà a la història no (només) com a un personatge destacat de la resistència al franquisme i el renaixement de Catalunya sinó com a un artista singular, un poeta extraordinari i un cantant sense parió, dotat d’una consistència intel·lectual gens freqüent. La seva importància depassa la Nova Cançó Catalana i s’estén a Europa i el món: no hi ha ningú com ell enlloc. Això no són elogis ni reconeixements merescuts sinó la valoració que cal fer d’algú que ha creat una obra totalment original i que ha tingut una presència pública exemplar.
El problema és que per a situar aquesta valoració decididament positiva ens calen eines crítiques de les quals Catalunya no disposa, ni abans ni ara mateix. El fenomen de la Nova Cançó Catalana no ha comportat el sorgiment d’una crítica comparable a la literària, cinematogràfica o teatral, probablement perquè els qui ens hem dedicat durant aquells anys a fer-ne la crònica estàvem ocupats en ajudar a construir la seva difusió, necessària en tant que resistència. Els elogis merescuts amb què hem distingit els cantants catalans formaven part de la reivindicació general de la Nova Cançó que exercíem no només perquè era necessària sinó perquè hi crèiem. Però al costat de la reivindicació no ha aparegut una crítica necessària, una anàlisi, una contextualització artística, històrica i antropològica que un fenomen tan important com la Nova Cançó Catalana demana.
El món intel·lectual, literari i acadèmic ha viscut tots aquells anys, i els presents encara més, d’esquena a la cançó catalana i no ha ajudat a estudiar-la amb propietat. El gran concert que Raimon va fer al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona no ha deixat cap rastre en l’interior de les facultats i els departaments pel que fa a l’estudi de què ell va ser i va representar. Només Manuel Vázquez Montalbán, Jordi Garcia-Soler i Antoni Batista han escrit pàgines que han intentat explicar la veritable i profunda identitat intel·lectual de Raimon. Només ells han publicat llibres coherents amb la consistència del personatge. Un servidor, de cara a una investigació que està realitzant, només ha trobat un paper acadèmic a l’alçada en una tesi doctoral produïda a la Universitat de Valladolid.
No existeix una crítica de cançó com hi ha la crítica literària, d’arts plàstiques, cinematogràfica, de teatre, d’arquitectura, per citar-ne algunes. La Nova Cançó Catalana incorpora elements que demanen ser estudiats per la història, la sociologia, l’antropologia, la comunicació i d’altres ciències socials i humanes. Els cantants han estat molt atents cap al món dels poetes, els escriptors, els pintors. El mateix Raimon ha estat un exemple d’aquest interès, proveït d’una curiositat omniabarcant i una preparació intel·lectual extraordinària. Però un no veu que des dels diversos sectors intel·lectuals s’hagi comptat amb els cantants per a reflexionar, debatre, elaborar materials i posicions com es fa amb altres professionals. Dels cantants s’ha valorat la seva popularitat com a ham que podia enganxar públics cap a la pròpia activitat o personalitat, però no se’ls ha concedit un tracte d’igualtat que mereixien com a creadors, intel·lectuals i artistes.
La singularitat de Raimon fa encara més agut aquest contrast que parla clar sobre “quina mena de gent som”, segons l’expressió de Gaziel. Al cap de 85 anys l’artista ha creat una fundació que du el seu nom i el d’Annalisa Corti, i seria molt interessant que aquesta institució promogués estudis i investigacions que anessin en la línia del que aquí indiquem. Començant per l’estudi de la seva pròpia figura artística, històrica i humana. La singularitat excel·lent de Raimon no mereix únicament la consideració dels periodistes que l’hem seguit i valorat tota la vida (dels quals, per cert, quedem vius dos o tres). Com he dit, mireu arreu del món, i no només al camp de la cançó: no hi veureu ningú com ell. Catalunya ha tingut un Miró, un Dalí, un Gaudí, un Carner, un Verdaguer, i també té un Raimon. És una part important de l’estol de creadors singulars que han fet de la cultura del país el que ha estat i és. Algú hauria de reaccionar-hi, encara que sigui ara que ha fet vuitanta-cinc anys.
