GABRIEL JARABA
Mentre escrivia l’obituari de Remei Margarit, pionera de la cançó que fou la primera dona cantautora a Catalunya, pensava en les persones que van fer de la nova cançó un moviment cultural de primer ordre en la recuperació de les llibertats i que avui han deixat de ser recordades pels seus mèrits pioners. Alguns, molts d’ells, van ser artistes notables, amb èxits destacats en determinats moments de l’evolució del moviment, i solen ser esmentats en les revisions històriques d’aquella época. Però l’àmplia ressonància d’alguns noms, els qui han arribat a obtenir més popularitat, ha enfosquit l’existència d’altres personalitats que val la pena conèixer i apreciar. Val la pena recuperar-ne els perfils sense que, sortosament, hi hagi una necrológica pel mig.
Citaré alguns noms, que no vindran de nou a ningú: Enric Barbat, Josep Maria Espinàs, Guillermina Motta. Però també hi ha d’altres que van conferir a l’aleshores incipient nova cançó trets de notable qualitat: Magda, Mercè Madolell, Guillem d’Efak, Joan Ramon Bonet, Jordi Barre, Rafael Subirachs, Maria Cinta, Pere Tàpies, Xavier Ribalta, Els Tres Tambors, Els 4 Z, Els Xerracs, Els Dracs, Els 4 Gats, per esmentar només alguns. En algun moment es va esdevenir una certa irrupció de nous aspirants a cantants provinents d’entorns locals (que solien actuar a les primeres parts dels recitals dels cantants coneguts) o de concursos de nous valors, com ara Promoció de noves veus, que cada any convocava La Cova del Drac i que va produïr el descobriment de Joan Isaac, qui ha celebrat ara el 50è aniversari de la seva carrera amb un recital al Palau de la Música Catalana en el que ha rebut el reconeixement de notables figures.
El pas del temps i la llei de la vida han fet que servidor hagi quedat com a un dels últims cronistes històrics de la nova cançó, amb Antoni Batista i Miquel Pujadó. Per aquest motiu reviso de manera constant i habitual els episodis del desenvolupament del moviment, passades les urgències periodístiques de quan n’escrivia en el marc de l’actualitat. Això fa que les consideracions que en faig ara no són fruit de la nostàlgia, sinó de la reflexió sobre uns fets dels quals abans escrivíem en clau de militància. Em sembla que molts lectors es poden trobar ara en una situació semblant: ganes de llegir sobre aquells fenòmens a partir del que sabem ara.
Un dels personatges d’aquells temps pioners ha estat Martí Llauradó, membre d’Els Setze Jutges. És un nom que cal afegir a la llista que he fet abans, per la seva vàlua propia i pel significat en el context de la cançó. Llauradó debuta al 1965 (l’any que els Beatles van actuar a Barcelona), i és una de les incorporacions més joves als Jutges. Fruit de la visió i intuició de Remei Margarit, que ja vam comentar en l’article anterior, i que va representar igualment la troballa de Joan Manuel Serrat. Martí té 18 anys quan es dóna a conèixer, i ho fa amb un estil i un esperit que són renovadors del que feien els Jutges: com ho van ser els noms del que es va anomenar després “novíssima cançó”, Rafael Subirachs, Maria del Mar Bonet i Lluís Llach.
Martí Llauradó era estudiant de música (pocs Jutges van tenir aquesta formació, i l’excepció va ser i continua essent Rafael Subirachs, director d’orquestra i concertista) i un noi inquiet i sensibilizat per moltes arts, que buscava el seu camí. Fill de l’escultor Martí Llauradó i Mariscot (podeu veure obra seva al Museu Nacional d’Art de Catalunya), va arribar a prendre contacte amb Remei Margarit i la seva familia: ella, sarrianenca i ell, veí de les Tres Torres), a qui va ensenyar les versions musicades que havia fet de poemes de Joan Salvat Papasseit. Salvat no era aleshores un poeta tan conegut com ho és ara, gràcies a les versions musicades dels seus poemes i especialment a Joan Manuel Serrat, per la qual cosa la iniciativa d’en Martí era original, i només els poemes recollits a l’antologia Poesia catalana del segle XX havien començat a fer córrer part de la seva obra entre els estudiants i els joves de l’època (aquest llibre va ser un dels primers publicats per Edicions 62, el 1963, que van obtenir una certa popularitat, amb Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, i Els altres catalans, de Francesc Candel). Quan Salvat formava part d’una herència cultural de la preguerra, que havia quedat enterrada sota les runes de l’enfonsament de 1939, Martí Llauradó va saber recuperar els poemes papasseitians que la seva mare li havia llegit des d’adolescent i va crear unes músiques que no només s’hi adeien, sinó que indicaven un nou camí en la manera de fer d’Els Setze Jutges.
L’aparició de Martí Llauradó va ser una alenada d’aire fresc en el panorama de la nova cançó, tan nou era i semblava que va ser el primer artista que va inaugurar La Cova del Drac, un local estrenat de poc al carrer Tuset, i que formava part del replantejament artístic que Ermengol Passola havia fet com a empresari de la discográfica Concèntric. Cobertes dels discs que coquetejaven amb l’art pop, més que la formallitat tipográfica de la lletra Helvètica de Jordi Fornas, als d’Edigsa, per exemple. Rotulació imitant a psicodélica, grocs i xapes de llautó per enganxar a la jaqueta (badges). Distribució de l’icona d’un drac estilitzat als diversos productes de la casa. I allà apareix en Martí, que sabia cantar i no desafinava, amb el seu aspecte juvenil i la seva veu clara i ben entonada, entre senyors grans o amb tarannà preocupat.
Martí Llauradó era nou sobretot perquè feia cançons d’amor. I això era una cosa que en el seu àmbit no feia ningú. Perquè, oh maravella, en els inicis de la nova cançó no hi havia cançons d’amor, com a la resta del creixent món del disc microsolc. Els Jutges i altres pioners es centraven en la “crónica irònica i tendra de la vida quotidiana”, com va definir Miquel Porter les primeres tonades, d’altres tiraven cap a la sàtira, uns quants conreaven diversos camps sentimentals, però tots defugien la típica cançó d’amor propia de la cultura pop, les “you and me songs” que deien els anglesos o “cançons cigarret”, com les anomenava Raimon. La tendència de la nova cançó a apropar-se a la cançó francesa no era només pel model que representava en quant a estil i temàtica; es tractava d’un allunyament conscient i del·liberat de la cançó italiana romántica, popularitzada pel festival de San Remo, considerada massa frívola, intranscendent, comercial i enganxifosa pels pioners catalans. Tot i això, Lleó Borrell i Josep Maria Andreu van composar una cançó “you and me” per competir al festival de la Mediterrània, “Se’n va anar”.
Però Martí Llauradó va agafar l’obra de Joan Salvat Papasseit i va triar alguns poemes que demostraven que es podien fer cançons noves de qualitat amb temàtica amorosa. El primer disc, titulat Cançons d’enamorats, duia quatre títols contundents, “Tirania de l’amor”, “Venedor d’amor”, “Si anéssis lluny” i “Penyora d’amor”. Es va vendre força bé i va sortir un segon extended play, amb “Nadal”, el famós poema nadalenc de Salvat, “La tendresa”, “Mestre d’amor” i “Si tu te’n vas”. Aquestes són les úniques gravacions que ens ha deixat l’artista, però estic segur que el camí ja estava obert i la demostració papasseitiana que l’amor cantat no era ni comercial ni cursi va obrir camí a d’altres artistes, com Xavier Ribalta.
En aquells anys un servidor es va fer força amic de Martí Llauradó. Era un tipus simpàtic, afable, divertit, amb un sòlid sentit de l’amistat, amb qui ens trobàvem a La Cova del Drac i a alguns recitals. En Martí vivía a la casa que havia estat dels seus pares, i la va convertir en un punt de reunió dels cantants i músics de les noves generacions, com ho havia estat d’artistes plàstics en temps del seu pare. Alguns d’ells van arribar a viure-hi, com Lluís Llach o Enric Barbat, gràcies a la generositat de l’amfitrió, que se sentía com un peix a l’aigua entre ells. La cosa va arribar fins el punt que la torre va servir de local d’assaig del nostre grup, Els Tres Tambors, doncs hi podíem tocar com calia amb els nostres aparells elèctrics i bateria, quan havíem estat foragitats d’altres locals d’assaig més convencionals, i perquè érem un grup pelut i polititzat cada cop més mal mirat pel sector conservador del moviment, que ja ens havia boicotejat un contracte de gravació amb Edigsa i es malfiava de nosaltres perquè el líder, Albert Batiste, havia estat represaliat com a fundador del Sindicat d’Estudiants fundat a la Caputxinada. L’amistat llauradoriana ens va salvar, i aquell brou de cultiu d’artistes joves es va mostrar com al nostre hàbitat natural en un temps d’inquietuds i recerca de nous camins.
Temps després, Martí Llauradó es va professionalitzar com a creador i gestor publicitari, no sé si influït per la proximitat del carrer Tuset, centre d’aquesta indústria aleshores. Va demostrar la creativitat i l’escalfor humana que sempre l’havien caracteritzat, i va deixar de cantar per a concentrar-se en la seva nova professió. Jo –i xerrar és fácil—hauria continuat i persistit per un camí que es va demostrar amb futur: les cançons d’amor en català es van normalitzar del tot, com a mínim amb Serrat i Antoni Parera Fons. Fer cançons d’amor és un ofici digníssim i ser el millor amic dels seus amics, una posició humana excel·lent, com ho era i és ell.
