TXEMA SEGLERS
«La pUr neix perquè el futur no està escrit. L’hem d’escriure. Tenim experiència i coneixement, també governs, partits polítics i diputats. Animem-nos a escriure una pàgina diferent i millor per a tots». Amb aquest missatge d’optimisme, Cristina Gallach, periodista i exsecretària general adjunta de les Nacions Unides, tancava, el passat 5 de maig, la primera sessió del cicle ‘Converses Úniques’, una iniciativa de la Fundació Periodisme Plural per defensar el valor del diàleg, la igualtat, la convivència i els drets humans.
Així ho va ressaltar també durant la benvinguda el president de la fundació, Josep Carles Rius, qui, a més d’agrair la presència de Gallach i la cessió de l’Espai per part de l’editorial Octaedro, va refermar la necessitat de trobar-se per sortir de l’aïllament al qual ens aboca, sovint, el món digital. I tot seguit, Rius va revelar una dada que mostra amb encert el col·lapse del món actual: «Quan vam decidir fer la conversa amb la Cristina, no ens imaginàvem que patiríem, avui dia, una guerra a l’Iran». En aquest context, escoltar la veu de Gallach el passat dijous 5 de març era encara més pertinent.
La seva trajectòria és sòlida i dilatada. Com va exposar Rius, Gallach, en la seva etapa com a periodista va cobrir moments clau de la història del segle XX, com la caiguda del Mur de Berlín o la dissolució de la Unió Soviètica. Més tard, l’any 1996, ja com a portaveu i assessora de comunicació a l’OTAN i a la Unió Europea al costat de Javier Solana, va conèixer de prop els centres de decisió globals. «La Cristina era una mena d’infiltrada per a nosaltres els antics amics periodistes» — va assenyalar Rius abans de donar veu a Gallach—«i sentíem que ella continuava sent periodista, però, ara, en el món dels qui prenen les decisions», va matisar Rius, mentre Gallach somreia còmplice a una sala plena de companys d’ofici i de subscriptors dels mitjans de la Fundació (Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari de la Sanitat i El Diari del Treball).
“Vivim un moment geopolític brutal”
Acabada la presentació i en prendre la paraula, l’experta en política internacional va ser contundent: «Vivim un moment geopolític brutal. Hem passat d’una globalització basada en l’ordre i la col·laboració a una fragmentació absoluta, i ara estem en la confrontació més gran de totes, perquè el líder de la confrontació és el nostre principal aliat. I això fa que el món sigui molt més perillós». Eren els primers minuts de la conversa, i el públic escoltava amb atenció, mentre Gallach desfilava la teranyina del món actual amb la guerra de l’Iran com a rerefons de l’exposició.
«Observem una rivalitat crua entre la Xina i els EUA, un factor clau d’aquest període geopolític tan intens; que succeeix, a la vegada, en un moment de revolució tecnològica que ens ha canviat la manera de viure i de relacionar-nos». I tot seguit, Gallach va perfilar els contorns d’aquesta revolució tecnològica: «D’una banda, parlo dels famosos tecno-oligarques, o tecnofeudals, senyors que operen i impacten arreu del món. I, a l’altra banda, però, apareix la Xina, entesa actualment com una dictadura digital. I, bé, aquestes dues realitats conflueixen i modelen, avui dia, tot el que ens està passant».
El públic congregat assentia en silenci, i més d’un es va remoure a la cadira quan Gallach, amb algunes notes a la mà, va oferir unes dades per il·lustrar l’abast d’aquesta transformació. Llegeixo anotacions. Cadascuna de les empreses digitals més grans del planeta, com Amazon, Tesla, Meta o Alphabet, val més de 2 bilions d’euros. I per acabar d’arrodonir i copsar la complexitat que ens envolta, Gallach encara va oferir dues dades més. El PIB de la Xina és tres vegades la capitalització en el mercat d’Apple. I el PIB de l’Índia val una vegada la capitalització al mercat de NVIDIA. «Una mostra —afegia Gallach— de l’impacte dels productes massivament influenciadors (les xarxes, les plataformes i la forma de consumir) que aquests oligarques dipositen en el mercat». Gallach, però, encara va tenir temps de collar-nos una mica més a la cadira: «El 52% dels beneficis d’aquestes principals companyies digitals tenen lloc fora dels EUA. I això, per tant, planteja un desafiament».
Seguint, doncs, el fil de l’exposició de Gallach, la pregunta posterior cau pel seu propi pes. ¿Com regulem aquests beneficis? ¿Qui els ha de regular? Reptes en forma de pregunta que la periodista va plantejar als assistents. Però la mirada de Gallach no es va limitar a presentar el desafiament, sinó que va aprofundir per assenyalar que aquesta economia de les plataformes esdevé un element fonamental en la fragilització de les democràcies. «I, llavors, neixen els autoritarismes populistes que s’aprofiten d’aquestes vies d’impacte».
«Precarietat laboral, solitud digital i crisi ecològica»
L’exposició de Gallach s’eixamplava i oferia perspectives, context i elements d’anàlisi; i mentre perfilava l’abecedari fosc dels dies actuals, encadenava un repertori de paraules que tensava un xic l’esperit de la sala. Desesperança, incertesa, por, desconfiança, inseguretat, malestar. ¿Quins eren, llavors, els tres pilars que explicaven el descontentament social? Gallach els va citar: «Precarietat laboral, solitud digital i crisi ecològica». I com una metgessa que estableix el diagnòstic va concloure: «Les classes mitjanes occidentals es troben que la globalització els ha afeblit; i, en canvi, els beneficis d’aquesta globalització han recaigut en les classes mitjanes de la Xina, i d’altres economies emergents».
Va ser, aleshores, quan Gallach va encetar un nou apartat: el context europeu i el paper dels mitjans de comunicació en el temps actual. Primer, va fer esment de la singularitat del govern espanyol oposant-se a l’actual guerra a l’Iran; per compartir, a continuació, algunes observacions sobre la Unió Europea. Entesa, temps ençà, com un espai d’estabilitat i progrés, Gallach va revelar, arran de la seva experiència a Europa, com el gruix polític del Parlament Europeu està constituït per una majoria de centredreta i extrema dreta que provoca, dins la institució, una gran divisió i una falta de consens.
I, després, per tancar aquest apartat, Gallach va plantejar el tema dels mitjans de comunicació. ¿Com transmetre a les noves generacions, va preguntar-nos la veterana periodista, la necessitat d’informació? Ella mateixa va respondre argumentant la necessitat d’uns mitjans que no es limitin a la creació de continguts, sinó que formulin anàlisi, context i reflexió.
Finalment, poc abans d’obrir l’espai d’intervencions, on cal ressaltar-ne dues; la primera, de Rafael Jorba sobre l’absència de lideratges en la política internacional, i la segona, d’Andreu Missé, sobre la pèrdua europea en la cursa cap al progrés, Cristina Gallach va voler concloure citant la famosa frase del teòric Antoni Gramsci sobre l’interregne, aquell espai de crisi on el vell món es mor i el nou triga a aparèixer, mentre entremig de tots dos sorgeixen els monstres. Sense deixar, però, espai per a la desesperança, Gallach va voler tancar amb una llavor de present i de futur que va obrir escletxes de claror en la foscor dels temps actuals: «Hem de reconstruir la manera com parlem i ens relacionem». El cicle ‘Converses Úniques’ va honrar el seu propòsit.
