Avui he anat a fer encàrrecs pel poble i he parlat amb persones molt diverses. A la notaria, on havia de signar uns documents, les oficials que hi treballen han estat amabilíssimes i m’han atés en català. Una d’elles se’m ha adreçat en castellà pensant pel meu nom i cognoms que ho seria, però ha canviat de seguida al català. Amb la senyora notària hem parlat en castellà i l’he felicitat per l’amabilitat i eficiència del seu personal. La noia que em parlava en castellà s’ha volgut disculpar i l’he dit que de cap manera, que em podia parlar en castellà, català, anglès, francès, italià, alemany, grec modern i llatí clàssic, per fer una mica de conya. Després he fet un cafè a un bareto en els límits del poble, on un noi amabilíssim que semblava paquistaní m’ha parlat en castellà i jo l’hi he respost, però després hem intercanviat paraules en castellà i català. Al costat hi ha el perruquer, marroquí, al qual he entrat a demanar hora, i ens hem saludat en àrab, el poc cherja que conec, i l’he ensenyar el clauer que tinc que em van donar de la universitat egípcia amb qui col·laboro, i hem rigut una mica. Al forn de la cantonada he comprat uns croissants i hi havia una noia que s’esforçava en entendre-s’hi en alemany, i l’he fet d’intèrpret. L’he explicat què nosaltres parlàvem castellà però que la nostra llengua habitual era el català, i l’ha interessat molt; l’he donat alguns exemples.
He tornat a casa content d’haver fet els encàrrecs que em tocaven i de com és d’amable la gent quan la tractes bé. Els casos de conflicte lingüístic que es refereixen sovint a les xarxes i la web són enfrontaments inútils: ningú es plegarà a parlar una llengua que tu, i només tu, fas aparèixer com a antipàtica tot i no ésser-ho gens. Aquestes topades amaguen una cosa més lletja: el plaer de fer acotar-se el personal de servei del qual tu et sents superior. No es guanya res per al català amb aquestes enrabiades tret d’una cosa: un desconfiat que passa a ser un enemic a causa de la teva actitud. Quan vaig per Barcelona en cotxe, a les dones romaneses que netegen els vidres del parabrís les saludo amb les quatre paraules de romanés que conec: «La rivedere!». Igual que a les professores d’una universitat de Romania que un any ens van venir a presentar els seus màsters i els vaig ensenyar, tot traduïnt en veu alta, com el seu idioma s’assembla al català medieval; es van endur algunes recomanacions bibliogràfiques sobre Ramon Llull i Ausiàs March.
Jo parlo sempre en català a tothom i a tot arreu. El català no és la meva llengua materna, sinó el castellà, però és la meva llengua habitual. He donat classes en anglès i conferències en aquest idioma, en francès i italià, i una vegada vaig fer de traductor d’una companyia de teatre grega amb en Ricard Salvat al festival de teatre de Sitges. Una altra vegada vaig ajudar a una cantant pop francesa a gravar unes cançons en català per a TV3 amb una pronunciació simulada que em vaig empescar i em vaig trobar fent de productor de l’enregistrament en lloc del director musical, que així giravem feina. I per cert que quan vaig a Euskadi parlo euskara als restaurants, bars i botigues gràcies al manual de Xabier Gereño que em va regalar l’Arantxa Urretabizkaia, esposa del periodista i actor Xabier Elorriaga, que per cert donava classe en català quan era professor a l’UAB.
De manera que quan em parlen de conflicte lingüístic jo proposo que els meus compatriotes catalans provin de pronunciar aquest embarbussament (trabalenguas) tan maco:
De genollons collia codonys, codonys collia, collia codonys.
