JOAN SALVAT
Antic director dels programes 30 minuts i Sense ficció, de TV3
Quan l’ocupant del Despatx Oval, Donald Trump, té somnis sobre el seu rol imperial, no entén de cap consideració humana. El poder és l’única eina que el motiva i fer-se cada vegada més i més ric és la seva única obsessió.
Mai en la història recent havíem arribat a aquest grau de degradació moral i perversa. Demostrant la seva ignorància, segueix els seus instints menyspreant tot allò que no li quadra. Tot el pou de coneixement humà que al llarg dels anys ens ha permès avançar en la gestió dels conflictes, en el valor de la paraula dada, i en les lleis internacionals, és sistemàticament menyspreat com si no servís de res.
No forma part de la seva essència parlar en lloc d’agredir, trobar els punts que ens poden unir en lloc de buscar allò que ens separa. És un home que ha fet de la mentida la seva eina preferida i de l’amenaça sistemàtica la seva manera d’actuar.
Martell de mitjanit
El passat 28 de febrer, des de la residència de Mar a Lago de Florida, Trump va decidir atacar un altre cop l’Iran. Les diferents raons de l’atac han anat canviant amb el pas dels dies, però el primer argument va ser acabar amb el programa nuclear del país que ell mateix ja havia considerat aniquilat uns mesos abans, el juny del 2025. Aleshores va ser una operació conjunta israelià-nord-americana batejada amb el nom de “Martell de mitjanit”.
Una altra de les raons donades d’aquest “atac preventiu” de finals de febrer ha estat desfer-se del règim dels Aiatol·làs amb una nova guerra: l’anomenada “Fúria Èpica”. En la primera envestida van acabar amb el líder espiritual i polític de l’Iran, l’Aiatol·là Alí Khamenei, que havia conduït la república islàmica durant trenta-set anys com a màxima autoritat política i religiosa. Pels xiïtes seria l’equivalent a assassinar el papa de Roma, el cap d’Estat del Vaticà.
El que havia passat amb el president de Veneçuela, Nicolás Maduro, havia enlluernat l’home més poderós del planeta. Però l’Iran està oferint una resistència no prevista en els seus plans “d’alliberament”. Una agressió que ha estat perpetrada de manera unilateral, sense cap debat a Nacions Unides, cap aprovació a les càmeres legislatives nord-americanes (com preveu la llei per decretar una guerra) i sense cap suport internacional, a excepció del gran aliat: Israel. Una decisió -la d’anar a la guerra- de la que tampoc van ser informats els seus teòrics aliats a qui ara demana ajut en vista de com han anat succeint els esdeveniments.
Un règim teocràtic
L’Iran és un règim teocràtic únic a l’Orient Mitjà, rodejat de monarquies medievals amb una població al voltant de cent milions de persones. Un gran poder regional que molestava per la línia seguida per l’Imam Alí Khamenei, un home que havia succeït l’Aiatol·là Khomeini, i que havia continuat amb les consignes de mort a Israel i als Estats Units, considerats els grans enemics eterns. Representa la branca xiïta de l’Islam que es calcula que té uns 200 milions de seguidors a tot el món, la major part concentrats a l’Iran.
La república islàmica va néixer quan el Xa de Pèrsia, Mohammad Reza Pahlavi, va ser derrocat el 1979 per una revolta popular que va impulsar als Aiatol·làs al poder. Ara les potències agressores del que consideren una guerra preventiva també desitgen que una revolta popular acabi amb la tasca que ells han començat i derroti el règim. Però qui es pot revoltar quan les teves ciutats són atacades des del cel amb míssils i bombes que van causant mort i destrucció? Fins quan podrà resistir la república islàmica comandada ara pel fill del líder assassinat, Mottaba Khomenei. S’està creant una nova dinastia? Quines són les raons que han impulsat a declarar una guerra contra l’Iran en aquests moments? El conflicte s’està propagant per tota la regió i amenaça tot el circuit de subministrament energètic del planeta. Ningú sap com pot acabar.
La festa més fastuosa
El que sembla segur és que al president dels Estats Units li hagués encantat assistir a la festa d’una altra dinastia, considerada la més fastuosa de tots els temps, la que el Xa Reza Pahlavi va organitzar per celebrar els 2.500 anys de l’imperi persa a les ruïnes de Persèpolis, amb centenars de convidats arribats de tot el món, entre ells el rei d’Espanya Joan Cartes I i la Reina Sofia.
El Xa s’havia assegut en un tro de 27.000 pedres precioses i or, i havia coronat emperadriu a la seva tercera esposa, Farah Diva, amb una peça de 1.469 diamants, 36 esmaragdes i nombrosos robins. Era el setembre de 1971. La festa es va allargar uns quants dies i es van consumir 2.500 ampolles de xampany francès. Tot pagat i regalat.
En aquella època el salari d’un treballador als pous de petroli podia no arribar a un dòlar al dia. L’exhibició pública de la immensa riquesa de la família imperial va ser un dels motius de la revolta popular d’un país amb moltíssims recursos naturals però amb una població molt empobrida.
El poder britànic
El Xa havia arribat al poder gràcies als britànics, que en aquell moment eren totpoderosos a la regió. Un altre imperi ara desaparegut, reduït a la mínima expressió, després de la sortida de la Unió Europea amb el Brexit. El 1941 els britànics van obligar a abdicar el Xa Reza Shah Pahlavi, fundador de la dinastia, per la seva proximitat amb el règim nazi, i el seu fill, Mohammed Reza Pahlavi, va esdevenir el nou Xa de Pèrsia. El 1952, juntament amb la CIA, els britànics van tornar a intervenir mitjançant un cop d’estat militar contra el popular primer ministre Mohammed Mossadeq, el qual s’havia atrevit a nacionalitzar el petroli que aleshores estava en mans de la companyia Anglo-iraniana “Oil Company”. D’aquesta manera, l’imperi britànic marcava el que era permès i el que no, posava i treia presidents, i mantenia el Xa en el poder. Ara la seva influència a la zona és nul·la, però d’altres volen ocupar el seu lloc determinant.
Tampoc tenen cap influència, com a mínim de moment, la dinastia dels Reza Pahlavi, coneguts per la seva gran riquesa, amb propietats a diferents llocs del món i considerada una de les fortunes més grans del món de l’època: avions privats, 140 cotxes de luxe i múltiples propietats immobiliàries, entre elles una luxosa mansió davant del mar a Cala Rajada de Mallorca i una de més discreta a Santanyí, que els hereus han venut posteriorment.
El nou Xa va començar una política d’estreta aliança amb les potències occidentals amb intents de modernització, una política secular que va portar a l’enfrontament amb sectors religiosos i a una exhibició de riquesa com mai s’havia vist i que va provocar un gran descontentament social.
Riquesa i vanitat
Donald Trump no es vol quedar enrere en la demostració de la seva riquesa i vanitat. Ha reformat el mític Despatx Oval amb motllures daurades a tort i a dret, que ara impregnen el recinte. Un canvi estètic que descriu la seva personalitat. Va traslladar el retrat del seu antecessor Barak Obama a un passadís amagat i en el seu lloc va posar la seva pròpia foto amb el puny en alt, feta el dia que va rebre un atemptat que el va ferir a l’orella. Ara vol fer un saló on es puguin organitzar festes per als amics i milionaris que l’acompanyen en la seva dèria.
El president que va fer de l’“Amèrica primer”, el seu lema de campanya, ha començat a construir una gran sala de ball a La Casa Blanca. Vol que tingui capacitat per a mil convidats i no li ha importat destruir l’ala est del complex presidencial, una arquitectura que caracteritzava l’edifici, per fer realitat el seu caprici.
És una mostra més del seu menyspreu cap a la història i la tradició. Com ho és haver decidit tancar el Centre John F. Kennedy de Washington per a les arts escèniques amb l’objectiu de fer una reestructuració total, haver forçat la dimissió de tota la junta directiva i canviar el nom del centre per posar també el seu “Trump” a la façana. També vol eliminar tota la programació que és considerada massa “progressista”.
La repressió policial
La censura i l’atac a la premsa és també una cosa compartida dels dos emperadors. El Xa de Pèrsia estava obsessionat amb acabar amb els comunistes. Era la guerra freda i la seva policia política, la temuda Savak, creada el 1957 amb ajut d’Israel i la CIA, perseguia opositors i contraris al règim sense compassió. Va ser una de les institucions més odiades i temudes del règim. El Xa es va convertir en un gran aliat dels Estats Units i això va fer créixer el sentiment antiimperialista del país persa.
En aquest mandat, Donald Trump també ha creat la seva pròpia força policial donant potestats noves a l’ICE, el Servei d’Immigració i Control de Duanes, els quals han protagonitzat fets molt polèmics en la seva persecució als immigrants, els nous enemics interns a qui fan responsables de totes les calamitats.
Els més rics
Quanta mala fe per part d’aquells que no paren de fer créixer de forma exponencial els seus comptes corrents. Una investigació del New York Times, feta pública abans de l’esclat de l’actual guerra, informava que durant el primer any del seu mandat, el president Donald Trump havia guanyat 1.400 milions de dòlars. Va començar el seu segon mandat rebent un avió Boeing de luxe valorat en 400 milions de dòlars com a regal de la família reial de Qatar. Volien que fos el nou Air Force One. Un nou avió presidencial pagat per una monarquia del Golf. No sabem a canvi de què, però ho podem sospitar.
Trump sempre s’ha venut com un home de negocis, però, en canvi, ha portat les seves empreses a la fallida fins a sis vegades. Malgrat tot, ha convertit la presidència dels Estats Units en una caixa registradora personal per a ell i la seva família en unes pràctiques que en qualsevol país europeu, que ell tant desqualifica, serien considerades corruptes. No sabem què en pensa de tot això el seu gran aliat espanyol, Santiago Abascal, que mai ha comentat el tema ni ha pres cap mena de distància de les polítiques del líder Nord-americà, més aviat el contrari.
Atacar, atacar, atacar
Un president que no té vergonya de recollir un Premi Nobel de la Pau que no és seu, però que l’opositora Veneçolana Marina Corina Machado li va oferir com a gest d’agraïment per la captura de Nicolás Maduro, en un acte que molts han considerat denigrant. Una captura, per cert, que s’ha saltat les lleis i els tractats internacionals, i que ha arribat després d’haver destruït 34 embarcacions al Carib atacades en aigües internacionals, sota l’acusació de transportar drogues. Tots els tripulants d’aquestes embarcacions han mort sense judici, ni testimonis, sense dret a defensa, i sense cap consideració. Gens de respecte per la vida, per les lleis, pel dret internacional ni per la presumpció d’innocència.
Ara ja s’ha publicat que el nou líder iranià, Mottaba Khomenei, el fill del líder de la república islàmica assassinat, també té unes fortes connexions econòmiques a través de tot un seguit de societats opaques i també amb propietats a Mallorca, entre molts altres llocs, segons donava a saber El Confidencial.
La revolució contestada
El 1990, durant el primer aniversari de la mort de Khomeini, vaig poder visitar Teheran per fer un reportatge. En els seus carrers es notava la crisi econòmica, i el règim encara no havia arribat a controlar completament la situació. Un taxista ens posava música prohibida com la “La Lambada” a tot trap, i n’abaixava el volum quan arribàvem a les cruïlles amb semàfors. La policia de la moral actuava, però no estava encara desplegada del tot. Amb el temps, la guàrdia revolucionària va anar guanyant pes.
La revolució contra el Xa havia reunit sectors molt diferents de la població, partits polítics, líders religiosos, activistes de drets humans i moviments socials. Ningú volia continuar veient com un país ric en petroli i gas tenia una població que vivia de forma paupèrrima. Però al cap de poc la revolució dels Aiatolàs va devorar a molts dels que l’havien fet possible. Circulava per Teheran un manifest que reclamava un règim democràtic i la legalització de partits polítics. Vam preguntar al ministre de l’Interior de l’època per aquell document i li va llevar importància. Quan els periodistes estrangers vam sortir del país, els signants del manifest van ser detinguts. El mateix ministre, Abdolá Núri, també va acabar a la presó el 1999 considerat un reformista. La revolució islàmica i la repressió contra els dissidents avançava imparable, i els intents de desestabilitzar el règim no van poder aturar-lo, com amb la guerra Iran-Iraq, que va durar vuit anys (1980 al 1988).
La guerra dels vuits anys
L’Iraq va envair el veí Iranià, però cinc-cents mil morts després o un milió, segons els càlculs, i vuit anys de guerra, no havien canviat res i es va signar un alto el foc. D’allà en va sortir l’“Irangate”, l’escàndol més gran sota la presidència nord-americana de Ronald Reagan, el president més admirat per Trump per la seva política d’abaixar impostos als més rics. Els Estats Units venia armament a l’Iran de forma clandestina, malgrat que aquest estava sotmès a un embargament internacional, i sense que fos sabut pel Congrés dels Estats Units. Amb els diners rebuts, finançava les guerrilles que lluitaven contra el sandinisme a Nicaragua. Una doble moral.
Però ara quin llegat deixarà aquest nou xoc armat? Qui ha convençut el president nord-americà que la guerra era una bona opció? Quina credibilitat pot tenir un president acostumat a exercir el poder de forma totalitària i que fa de la mentida continuada la seva filosofia vital?
Aquesta serà una guerra que inexorablement provocarà la destrucció d’un dels països més poderosos d’Orient amb una escalada que pot posar contra les cordes tot l’equilibri econòmic actual, començant pel control de l’energia i del circuit que permet alimentar el planeta. Ara mateix, però, tallar el circuit internacional d’aprovisionament energètic, a través de l’estratègic estret d’Ormuz, és l’única eina a l’abast del règim iranià.
Resistir, resistir, resistir
Occident ha jugat sempre un paper clau en la regió, però cada vegada sembla més clar que qui ha dissenyat l’estratègia que ens ha portat fins aquí és el primer ministre Israelià, Benjamin Netanyahu. En “Bibi” té per fi el règim dels Aiatol·làs al seu abast, i pot complir el seu somni de construir un “gran Israel” i destruir el seu gran enemic, sense que res més importi. El cap de la lluita antiterrorista dels Estats Units, Joe Kent, acaba de presentar la dimissió per aquesta raó i així mateix ho ha comunicat. No creia que l’Iran signifiqués ara per ara un perill per als Estats Units, i considera que l’única raó del conflicte és que Netanyahu ha convençut el president Trump a fer aquest pas.
Un primer ministre perseguit per la Cort Penal Internacional per genocidi arran de l’actuació d’Israel a Gaza on, després dels atacs de Hamàs l’octubre del 2023 i la presa d’ostatges, la destrucció ha superat qualsevol límit anterior. La guerra més mortífera de la seva història. Més de setanta mil morts, entre ells 412 treballadors humanitaris de l’Agència per als Refugiats de l’ONU o 885 sanitaris. Com a força d’ocupació, Israel no compleix cap de les regles internacionals a la que estaria obligat; més aviat el contrari, cada dia fa la vida més i més difícil a la població de la Palestina ocupada. L’objectiu és clar: obligar a la fugida massiva de la població.
Amb aquests precedents i amb l’ocupació ara també del Líban, amb gairebé un milió de persones desplaçades d’una població de cinc milions i mig, no és d’estranyar totes les precaucions i reticències de la comunitat internacional respecte dels motius d’aquestes dues potències, Israel i Estats Units. En aquest punt, poca gent defensa que tingui res a veure amb l’alliberació de la població iraniana de la dictadura dels Aiatol·làs, ni de voler alliberar les dones iranianes i els seus drets.
Tot ha saltat pels aires, i no hi ha més opció que treballar per un alto el foc i reconduir els conflictes cap a la negociació, la diplomàcia i el multilateralisme, d’on no n’haurien d’haver sortit mai si volem deixar un mínim llegat pel futur. El caos, l’anarquia, l’autoritarisme i la dictadura guanyen terreny cada dia, i estem a prop d’acabar en una tercera guerra mundial. De fet, davant la indiferència general amb les guerres d’Ucraïna i Gaza, el papa Francesc considerava que ja hi érem. Ara, més que mai, ens hi juguem el nostre futur com a civilització i com a éssers humans.
Un egòlatra rematat ha decidit començar un nou conflicte armat a gran escala en una zona molt complexa del planeta, fent seguidisme de tots els arguments d’un dirigent perseguit per la Cort Penal Internacional. La manca de respecte per les lleis internacionals només ens pot portar a l’abisme i no podem deixar que ens arrossegui cap a una humanitat basada en la llei del més fort. Diguem no. No volem ser condemnats per sempre. Ni els perses, ni els palestins, ni els iraquians, ni els libanesos, ni els jordans, ni els israelians, ni tants d’altres. No podem acceptar el que sembla que està per venir: el caos d’un immoral convertit en emperador.
A ells, a aquestes víctimes innocents, als milers i milers de morts que ens esperen quina explicació, quins motius trobarem per dir que les seves vides no compten, no valen, son prescindibles i col·laterals.
