GABRIEL JARABA
Ara entenc la basarda que alguna gent, potser molta gent, sent quan arriba Nadal. No només la melangia de l’hivern, o l’efecte invers de les decoracions nadalenques; el que porta tristor al cor d’aquestes persones sensibles és la cadira buida a la taula de la celebració familiar. Cadira o cadires: arriba un moment que, al costat de l’alegria de la reunió de totes les persones de la familia hi compareix la pena per l’absència dels que segueixen essent-ne membres estimats. És un sentiment respectable i lògic, comprensible perquè els vínculs de l’amor no es destrueixen i voldriem que els absents seguíssin essent amb nosaltres, materialment.
Aquest será el primer any que a la celebració nadalenca, en la forma que pren la nostra familia actual, hi haurà una cadira buida. La mare de la familia será ara la meva filla, i jo, que era el pare, passo a ser l’avi. El pas del temps i l’esdevenir de les coses ens posen a tothom al lloc que ens pertoca. Jo accepto de bon grat aquesta transició i els canvis que comporta, les coses no están fetes per romandre sempre iguals.
Dijous que ve hauré de fer un esforç per no deixar-me arrossegar per la pena. Dic pena i no tristor, no estic trist per la mort de la meva esposa sinó que visc en una pena que no és trista perquè no és una emoció, i les emocions són canviants i fugisseres. La pena és íntima i profunda, es viu amb discreció i no s’exterioritza tret de quan, en un moment solitari, penses en ella i la veus tal com era, alhora davant teu i al teu cor, i plores com mai a la vida havies plorat.
Sempre he estat un home esperançat i ho segueixo essent. La meva esperança es concreta precisament en el que el Nadal commemora: la salvació de l’ésser humà de les tenebres del mal, la foscor de la mala voluntat i la revenja cara als qui ens han ferit, o creiem que ho han fet. Nadal recorda l’ensenyament de Jesucrist. Mestre d’àngels i d’homes i senyor meu, tot el que va proposar es resumeix en amor i perdó. No hi ha més en el seu Evangeli i la resta és fulleraca.
L’univers està construït amb maons d’amor. L’amor és el que manté en “funcionament” les estrelles i els planetes, els àtoms i les partícules subatòmiques que donen forma i aparença a això que anomenem “realitat”. Amor, perquè “per ell tota cosa fou creada”; l’origen del Big Band és amor, un acte d’amor infinit sorgit de la voluntat de la Font. El món s’aguanta per el perdó, la renuncia a la venjança, que quan és absent esclata la guerra, la destrucció del víncul comú que ens fa ésser humans. Amor i perdó, fonament de tota esperança.
Aquest Nadal, a taula, sentiré que ella és viva, tot i que d’una altra manera i a una altra “dimensió”. La mort és només del cos físic, i l’amor no mor mai i continua unint-nos als que ens hem estimat i ens estimem, per sobre del temps i l’espai. Vindrà un dia que el meu cos morirà i aleshores podré, si és la voluntat de Déu, retrobar-me amb ella on no hi ha temps ni espai sinó un amor incommensurable i indescriptible. I sleshores ens abraçarem i anirem caminant, agafats de la mà com sempre fèiem, fins a la presencia de Déu, perquè tinc moltes ganes de preguntar-li unes coses i discutir-hi sobre unes altres. (Si Moïsés va discutir amb ell al cim de l’Horeb, per què no jo?).
Feliç Nadal a tots, amics, i guardeu un pensament alegre quan vegeu una cadira buida a taula.
