M’assabento per El Periódico que torna a obrir el bar Mundial de la plaça de Sant Agustí Vell. Al barri de Sant Pere vaig viure uns dels millors anys de la meva vida, al carrer Sèquia, ben al costat de la plaça. Era aquell tros de les Basses de Sant Pere que era com una plaçoleta limitada per un mur de pedra, on hi havia la fusteria del meu sogre i jo vivia a sobre, al primer pis. A Sant Agustí Vell anava a comprar el diari, al quiosc propietat de la família d’un company de La Vanguardia, igual que la casa de banys del davant. Al Mundial hi anava poc, enfeinat com estava en la feina de freelancer –articles, entrevistes i reportatges a tant la peça– tot picant a màquina el dia sencer i escoltant la serradora elèctrica d’en Jordi Costa, a qui he estimat com un pare. Llegeixo que el bar va ser visitat un dia per Mijaíl Gorbatxov, convidat per Pasqual Maragall, i em fa gràcia que aquell raig d’esperança en el socialisme visqués unes hores a l’entorn on tants hi compartiem el somni.
Un dia a les Basses es va fer el rodatge d’una pel·lícula on hi participava en Jackie Chan. Amb la fusteria a peu de carrer, vaig aprofitar un descans en la filmació per convidar en Jackie a prendre un refresc mentre li feia una entrevista. Era un home simpàtic, molt atent i ben disposat, encara no l’estrella d’ara i l’actor que ha demostrat ser, i jo un periodista encara tendre. Jackie es va acomiadar cordialment i va tornar a les escenes d’acció. I jo vaig continuar vivint en aquell petit món amable, envoltat de veïns que eren amics i somiant que algun diari em donés feina fixa. Està bé que el Mundial torni a obrir, però ara és un altre barri i una altra gent. L’edifici on era la fusteria Costa, atrotinat, va ser derruït i amb ell el pis on jo vaig ser feliç amb la meva família. La nostàlgia és un error però els records amorosos són un aliment per a l’ànima.
