GABRIEL JARABA
Llegeixo avui una columna del meu admirat Màrius Serra on parla de les oficines d’objectes perduts, que es diuen de manera diferent segons els països. A mí, com a ell, em crida l’atenció aquesta denominació: per què en diuen objectes perduts si ja han estat trobats? És un de tants sensesentits que ens envolten en la vida quotidiana, com ara el metro, dit ferrocarril metropolità i que no arriba a la veritable metròpoli, o els massatges amb final feliç, que no serà tan feliç si al final has de pagar. Però els objectes perduts potser si que ho arriben a ser quan ningú no els reclama: s’han perdut finalment no només per a l’amo sinó per a tot quisqui.
Jo diria que existeix un món apart, una dimensió paral·lela on van a parar els objectes d’ús quotidià que tot d’una desapareixen en l’àmbit domèstic. Aquesta dimensió deu estar plena de clips agafapapers però també de tisores, que no són tan minúscules però es perden també sovint. Les esponges de bany en son uns altres, així com pintes, raspalls i estris de cuina, però també aquell jersei vell tan còmode que ens posavem per seure al sofà. I coses no tan petites: jo he arribat a perdre de vista una magnífica bicicleta BH nova de trinca.
Hi ha qui diu que de fer aquesta mena de distraccions s’encarrega una determinada raça de follets. S’han proposat històries com la d’els Borrowers, que va motivar una encantadora pel·lícula que he vist sis vegades, que ha tingut una o dos seqüeles. Els Borrowers (els Manllevadors) són persones petitones que viuen als racons amagats de les cases, entre un envà i un altre, als sòtans o golfes i als llocs més impensables. Els tenen acondicionats com a llars còmodes amb les cosetes que manlleven (no roben) als habitants de les cases i miren de no ser percebuts per ells. Algú pot pensar que són fantasmes però són persones molt petites, i un diria que això els fa mereixedors de respecte, com es fa palés al film. Els Borrowers, pel-rojos, valents i agosarats, són famílies que conviuen amb nosaltres sense ser vistos ni empipar ningú: són els parents perfectes.
A mí m’agrada pensar que els Borrowers de casa meva, que segur que n’hi ha, gaudeixen ara de totes les coses que tot d’una he trobat a faltar. Per mí no cal que me les tornin i els desitjo una vida confortable i plàcida amb elles. I pensaré que el que han pres manllevat no ha estat pas perdut sinó que una altra família, petitona, això sí, ho està gaudint d’alló més. No hi ha, doncs, objectes perduts, no si els Borrowers se’n han fet càrrec.
