GABRIEL JARABA
El cineasta Jean Jacques Annaud ens va oferir amb En busca del fuego (La chasse du feu, 1981) una faula entretinguda i instructiva sobre les beceroles de la humanitat, en una línia que en aquell temps va tenir força seguidors, amb novel·les com El clan del oso cavernario, i que en podriem dir “prehistòria chic”. A l’arrel de tots els mites hi ha el de l’origen, un mite imprescindible que ens ha de ser servit tant sí com no; si no ho fa la religió ho farà la literatura, i si no, la ciència, o alguna cosa que ara anomenem ciència i sigui probablement una altra cosa, no menys mítica que certes històries. Qui som, d’on venim i on anem, aquesta sembla ser la pregunta filosófica fonamental, que com tot joc de paraules saberut amaga un parany i dissimula la boleta del joc de les tres cartes: ¿per què? La recerca de l’origen és sempre mítica, perquè altrament seria insatisfactòria, i l’associació de l’albada de la civilització al domini del foc incorpora un matís prometeïc que ressona encara al que queda en nosaltres de la idea del progrés.
El domini del foc simbolitza el control de l’entorn però també apel·la al mestratge d’allò intern, en una clau més íntima. Un bioquímic va titular una obra divulgativa seva Cocinar hizo al hombre, explicant com les habilitats associades a la reunió al voltant del foc van contribuir al neixement de les seves capacitats més sensibles. La cuina com a punt de trobada, la convergencia al voltant de la preparació dels aliments, la paraula en proximitat, sorgida de l’experiència comuna, l’intercanvi d’habilitats: el naixement de l’ésser social mitjançant la cooperació és l’imperi de la paraula, i per aquest motiu la comunicació és l’eix de les ciències socials i humanes .
El bioquímic esmentat es deia Faustino Cordón i va ser comandant del Quinto Regimiento de Milicias Populares de la república, responsable de la industria de guerra republicana i membre del Partido Comunista de España. En els seus escrits científics, realitzats al marge de l’acadèmia ja que els seus antecedents polítics li barraren el pas a la universitat, Cordón va tractar a bastament la relació entre materia, consciencia i paraula, i en ells es deixava veure la vinculació que el nostre científic veia entre tots tres elements que semblaven definitoris de la condició humana. Faustino Cordón va estudiar el procés evolutiu que, filogenèticament, ens va fer homínids en aplicar-se a transformar la materia orgánica, amb ajuda del foc, per a reproduïr-nos com a espècie.
El foc i la paraula, vet aquí l’objecte de la gran recerca dels homínids de la pel·lícula d’Annaud, que es posa de manifest en l’escena final de la pel·lícula, quan els exploradors que han recuperat la flama quasi extingida s’apleguen al voltant del foc revifat per a explicar la seva aventura. El que hem buscat i trobat poc val si no és reconegut per els nostres iguals, la fartanera d’un bon bistec de mamut és més satisfactòria si va acompanyada d’una bona historia.
Els poetes d’avui, com Estanislau Boada, autor del llibre que ara teniu a les mans, són aquests caçadors de l’antigor, perseguidors del foc i de la paraula. Perquè la recerca de la paraula és prou valuosa com per a acabar amb la preparació d’un bistec de mamut consumit comunitàriament. La recerca de la flama sagrada ha estat, des de les beceroles de la historia, la recerca de la paraula primordial. No només de pa i de rostit de mamut viu l’home sinò de la paraula que dóna sentit a la cacera i el benefici per a la tribu. Per això cuinar va fer l’home, com deia Faustino Cordón, i per això l’exploració i el domini del foc va ser la porta d’entrada a les possibilitats de la paraula: la recerca del sentit. No només qui, d’on i a on, sinò perquè.
La poesía passa de ser relat heroic a recerca íntima quan s’empara d’aquest interrogant dramàtic i decisiu. Ja no és la narració del guany del foc i el bistec o del retorn a la patria sinò l’aventura sense fi de la recerca del foc sagrat: la paraula i el sentit. I aquesta aventura només pot ser duta a terme per la poesía. La paraula poética és ígnea, ella mateixa és foc que busca el foc, sentit que busca el sentit, perquè l’igual atreu l’igual. El poeta no és (només) algú capaç d’expressar sentiments sinò un ésser humà constructor de sentit a través de la paraula.
L’abast de la paraula poética va més enllà de la filosofía, el seu objectiu i camp d’acció inclou la vida sencera. Per això aquesta paraula és sagrada: apunta directament a allò que ens fa ser homes, i no només als interrogants sobre aquesta condició. El poeta, com hem dit, és un creador i buscador de sentit, conscient que la paraula no només el construeix o com a mínim el desvetlla sinò que els mots són el món. Els mots no només designen coses o s’hi aproximen, els mots ens duen les coses mateixes a l’interior de la nostra vida. La paraula poética fa forat entre els noms i obre camí a través de les aparences fins tocar l’escalf de la flama sagrada que ens anima.
La recerca de la bellesa no és suficient per al poeta, com no ho és l’exploració filosófica. La bellesa és consubstancial a l’obra artística però no la finalitat, ni tan sols el vehicle. Nogensmenys, el poeta s’aferra a la bellesa desesperadament perquè sap que aquesta és una via directa a la paraula ígnea. El poeta és creador de bellesa perquè aspira a entrar en contacte amb la paraula primordial, que és font de vida.
Hi ha un patiment tràgic en aquesta exploració per la paraula que és quelcom més que ideació emparaulada. Tots els herois pateixen i el poeta n’és un, no perquè estigui compromés amb un afany inútil sinò precisament per el contrari: el poeta és l’home que ha vist clar la limitació d’allò verbal com ara Ludwig Wittgenstein o els savis del zen. En descubrir la impostura del llenguatge el poeta es llença a la persecució ferotge de la paraula veritable, per tal de retornar-la a la tribu de manera que doni escalfor i vida a la comunitat. El poeta és, si es vol, un heroi prometeic però la seva aventura és molt més que un afany utilitari. És un profeta armat, un missatger del més enllà capaç d’anar fins el Finis Terrae i tornar per posar sobre els seus peus a la comunitat crescuda al voltant de la paraula. El poeta és un heroi i un líder però és quelcom més que prometeu: és Artur.
És una historia que no té fi i una recerca que mai no acaba. Els poetes recorren els camins del món mentre Artur se’ls mira des de Camelot. La cavalleria il·luminada seria una bona proposta per a aquest món perplex on res és el que sembla i tota aparença menteix. El cavaller busca la dama somiada en la paraula ígnea que vivifica i il·lumina. La poesía és Excalibur, l’espasa que només pot extreure de la roca aquell qui busca la veritat perquè és molt més que una arma, és una eina que identifica el buscador sincer que és conscient de qui i a què ha de servir el Grial. La paraula i la flama sagrada, això és el que busca el poeta i alhora el que el busca a ell.
Ens vam estimar un dia. Estanislau Boada. Edicions Forment, 2025.
