Sartre va dir que l’infern eren els altres sense adonar-se que la frase deia més d’ell que dels altres. A mi m’agrada la gent, m’agrada i m’interessa. De fet em vaig dedicar al periodisme i la comunicació quan vaig veure que era una manera de canalitzar aquest interés.
De petit era un nano expressiu i comunicatiu que m’enrotllava amb tothom, i quan la meva tieta Margarida em va descobrir l’existència de l’harmònica vaig veure el cel obert: aquell instrument petit i modest em permetia, tot bufant, expressar-me i arribar als altres. De l’harmònica diatónica Hohner a les harmòniques cromàtiques de la mateixa marca, el nen xerraire però un xic tímid es va convertir en el comunicador del barri; des del balcó, a la cantonada, a la plaça del Sortidor interpretava les cançons de la ràdio i aplegava un public divertit. Gràcies a l’oïda que Déu em va donar no desafinava i la cosa anava bé, tot un rodatge per al que va venir després: animar l’anada i la tornada de l’excursió al vagó de tren. Als 8 anys era un músic de carrer precoç i als 12 un entusiasta excursionista melòman.
La gent és fantástica i sempre sorprèn. He conegut, per descomptat, individus execrables però són pocs i excepcionals. De fet no crec que hi hagi persones dolentes; tothom duu una motxilla i té una historia que explica per què fan el que fan. En realitat tothom té raons per fer el que fa, que si les sabem descobrir ens parlen més clar que les nostres suposicions o prejudicis. Com a músic tinc sempre l’orella ben parada, que cal per captar els senyals subtils d’aquestes raons també subtils que fan que cadascú sigui com és.
Encara que pugui semblar contradictori amb el que acabo de dir, crec que el mal existeix. No només el mal de portar-se malament sinó un mal ontològic, radical, que té l’origen més enllà de la naturalesa humana però que troba en la humanitat el camp adobat per a arrelar i estendre’s. Això és perquè una de les grandeses dels humans és el lliure albir i sempre podem prendre opcions que són concordants amb aquest mal ontològic: terrible i esplendorós alhora.
Percebo el bé de les persones pertot i ho celebro si es vol ostentosament. Hi corresponc amb cordialitat, bon tracte, consideració i si s’escau afecte. No som conscients com és d’important un somriure, una paraula amable, un gest de cortesía. Serem jutjats –és una manera de parlar, no va ben bé així—per com hem fet sentir-se els altres, per alló que hem fet que els ha ferit, per alló que podiem haver fet per ajudar i no hem fet. Les noies de la farmacia, el noi marroquí de la barbería, la dependenta del forn, la senyora de l’estanc i el seu germà, tots ells atents, considerats i magníficament benèfics.
Ara surto poc de casa perquè m’ho demana el meu estat actual, una vida diferent que ja és una altra, un mirar endins que pretèn abastar una dimensió de l’ésser que només podrem atènyer quan s’hagin acabat els nostres dies i en comencin uns altres (que no són exactament dies, però que són de llum, molta llum, com demanava el germà Goethe quan estava a punt d’accedir-hi). Però vaig sempre amb les antenes esteses per tal de percebre aquesta gran bondat que són els altres.
