GABRIEL JARABA
Ningú ha cantat el matí de Sant Esteve com ho ha fet Pau Riba, en una de les primeres cançons amb que es va donar a conèixer. Recordem aquesta tonada de gust dylanià més que La nit de Nadal, potser perquè la força del poema de Joan Salvat Papasseit ens ha tocat més a fons, en el meu cas en la versió que va fer Martí Llauradó, el primer dels Setze Jutges que va cantar cançons d’amor. Aquest matí m’he llevat després d’haver passat el dia d’ahir en familia, amb l’escalf dels meus i la cadira buida obligada; vaig fer el cor fort perquè ella hi viu al seu centre i en el fons de la meva ànima; qué voleu que us digui, un que és antic creu en la promesa de la vida eterna de l’ànima. La pena és, com sempre, profunda, però no em deixo endur per la tristor i encara menys per la nostàlgia.
Entre les moltes burrades que caracteritzen la nostra cultura està l’abandó de comptar amb els nostres ancestres com si fossin presents. Per això projectem sobre ells la nostàlgia en dates com aquestes i ens abandonem, potser a estones, a un sentiment que ens acaba traïnt.
L’experiència que ara he viscut m’ha fet ser conscient de la importancia dels meus, dels nostres ancestres, els que ens han precedit en el camí de la vida, sempre per a bé. Som qui som gràcies a ells, i fins i tot quan alguna iinfluència dels avantpassats la considerem perjudicial ens cal ampliar el punt de vista i veure que hem d’assumir el que ells han estat si volem acceptar el que ara som.
Aquesta consciencia és el contrari de la nostàlgia. No és un record sentimental, per bé que pugui ser una emoció profunda: és una mentalització de que gaudim del gran regal de la vida perquè som la darrera baula que ens uneix a una llarguíssima cadena d’unió d’éssers humans que han poblat aquest planeta i que en diem familia.
Jo sóc també el meu pare i la meva mare, amb les seves virtuts i els seus defectes, que si m’hi fixo puc veure com alguns dels seus trossets subsisteixen en la meva persona. D’ells he rebut la millor herencia, la capacitat d’estimar i de posar l’amor per davant de qualsevol altra cosa. Del meu avi matern, Enric, la capacitat per al riure i la gresca, i de la meva àvia, Matilde, la passió per la familia i el gust pels espectacles. El meu tiet Jaume, impressor, m’ha deixat el gust i la pràctica de la tipografia (el que donaria per tenir una minerva com la que ell tenia a casa) i del meu avi Antonio, l’atracció pels ferrocarrils i les locomotores Mikado. Quan em vaig casar vaig incorporar la familia de la Joana a la meva, de manera que sempre he considerat els meus sogres, Jordi i Laieta, com a pares també, i així els he estimat. L’extensíssima familia d’aquesta branca, a la Barceloneta i a Centelles, s’eerigeix també en ancestres estimats i constantment recordats. I la meva cunyada Núria és la germana que no vaig tenir perquè sóc fill únic.
Abandonem la nostàlgia i posem en el seu lloc un amor vivent. Fem com tots els pobles primigenis del món, que són autènticament civilitzats i demanen ajut als seus ancestres quan cal. És molt fácil: posem-los al centre del nostre cor, sentim-los com a presencia viva i demanem-los consell i inspiració.
Jo duc a la Joana al centre del meu cor i al fons de la meva ànima, i visc cada dia inspirat i animat per la seva presencia, que no és un record sinó una altra cosa. I vosaltes correu a veure la pel•li Whale Rider (Movistar) la historia d’una noieta maorí que demana ajuda als seus ancestres i, amb l’ajut de les balenes, aconsegueix ser considerada la líder del grup familiar extens (magnífica interpretació de Keisha Castle-Hughes. Dirigida per Niki Karo).
Jo sóc molts, sóc la meva esposa i sóc els meus ancestres que es remunten a, potser, una cova del paleolític. Bon Nadal i bon Sant Esteve a tots els ancestres del món, perquè, com diu la meva cançó preferida, el gènere humà és la internacional.
