X de Xarxes

Revista-Educació.jpg

Les xarxes socials digitals o el perill de la bombolla que ens tanca i reclou en lloc de connectar-nos i obrir-nos

GABRIEL JARABA

Les xarxes socials no desapareixeran, ni ho faran els telèfons mòbils, si no és que aquests aparells es transformen en dispositius més adaptats al que un servidor anomena “vida móbil”, tendencia de la vida quotidiana en que s’expressa la “societat líquida” teoritzada per Zygmunt Bauman. Els ginys amb pantalles que capten l’atenció dels nostres infants, adolescents i joves són quelcom més que entreteniments: són formes practiques que expressen una manera de viure en un temps determinat. Una mirada racional al món que ens envolta ens diu que no hi ha res d’absurd ni de gratuït a la vida social en cap dels seus nivells i expressions. Les “pantalletes” no són (només) molestos artilugis que ens venen a destorbar del que és important i per tant caldria prescindir-ne o foragitar-les sinò fets sociotècnics que, com a tals, responen a una funció/necessitat social que s’actualitza a través de la seva mediació. De manera que mestres, educadors i pares se les hauran d’empescar per educar amb elles i no sense elles o contra elles; no podrán fer altrament.

Si volem entendre què representen per als joves  les xarxes socials digitals vehiculades per la telefonía mòbil ens hem de fixar en el que hi fan i en fan realment, més enllà de l’aparença en la forma del seu ús o en relació amb el conjunt de la vida quotidiana (si vulguéssim conèixer el sentit de l’ús de la bicicleta hauriem de veure com la fan servir, com circulen amb ella, on van amb ella, amb quina seguretat o falta d’ella, i on acaben arribant amb ella). Així doncs, en primer lloc, què fan els joves amb els telèfons vinculats a les xarxes?

Doncs simplement el mateix que fan amb tot el que es refereix a la seva vida social; molt especialment: connectar amb els seus iguals, sintonitzar amb una comunitat de pars i contribuir a construir-la, i en aquest procés, construir la propia identitat personal per comparació, associació i emulació. A les xarxes trobo els que són com jo, interactuo amb els que s’assemblen a mi i em vaig fent tal com voldria ser, en contrast amb els que són com jo (o que s’assemblen al jo que voldria ser). De fet, tota la interacció cultural juvenil, diuen els experts, estaría orientada a la construcció de la identitat d’un jo que sóc o que voldria ser; saber quí sóc i qui podría arribar a ser.

Amb les xarxes el jove fa una cosa important: construir un espai social habitable per ell, un espai no per virtual menys real, doncs les relacions socials mediades no són menys reals que les produïdes en contacte material. Un hàbitat social generacional construït a mida pot ser més habitable per a un jove que un altre de “material” donat i determinat pert altri.  Poca broma, doncs: ens adonem que el que està en joc en aquesta qüestió és la configuració de quelcom tan important com l’espai social i d’identitat personal del jove. Ho fan jugant, sí, perquè és jugant, precisament, com es desenvolupen en la resta del seu creixement personal i social.

Aquest hàbitat social que els joves troben a les xarxes no és neutre sinò fortament tenyit d’una cultura generacional. Fins ara, la cultura generacional es transmetia al carrer, fins i tot en plena eclosió de la música pop a inicis dels 50 (ni els mitjans de comunicació ni el cinema parlen de música rock en aquells moments; cal esperar al film dels Beatles “Qué noche la de aquel día” per veure reflectida la nova música a la pantalla; el gran èxit musical fins aleshores va ser “West Side Story”, un musical de Broadway que mostrava les lluites de les bandes juvenils amb música de Leonard Bernstein i no tonades rock). Però actualmente la cultura juvenil és polaritzada per les xarxes, a les quals s’ha traslladat el boca-orella del carrer  i són el vehicle d’una cultura digital que ha transformat la cultura audiovisual sencera: la indústria dels videojocs supera en volum econòmic a la cinematográfica. Les interaccions comunicatives juvenils a les xarxes s’esdevenen en un marc que no és neutre sinò el d’una cultura juvenil o juvenilitzada  en el qual circulen i s’intercanvien tendències, costums i productes,  i es distribueixen àmpliament les maneres de fer del món “real” a la manera d’una gran “plaça del poble” on els joves “queden” per posar-se  al corrent.

La pregunta que cal fer aquí és si aquesta “plaça” es tan “gran” com sembla ser, si el que circula són elements tan variats i nous com caldria esperar i també si la “plaça” virtual està orientada cap a l’horitzó o tancada en ella mateixa. Per tal d’esbrinar-ho cal fer atenció a tres conceptes: qualitat, diversitat i apertura.

Mirem el que els joves fan i obtenen a les xarxes. Quina és la qualitat de les relacions que s’hi esdevenen? I la de la comunitat construïda? La personalitat que s’hi va construïnt va essent consistent? La cultura generada, per bé que generacional, condueix a certs nivells de qualitat? Les relacions i interaccions són també de qualitat, o amb possibilitats de ser-ho? La diversitat també és un indicador de qualitat: són diverses les relacions, dins el propi grup de referencia i entre aquest i d’altres grups? I l’apertura factual o possible del grup acaba per ser el factor determinant: la vida a aquesta xarxa t’obre o et tanca? T’obre a possibilitats de noves relacions, amb gent diferent amb la qual continuar aprenent i creixent, et posa en contacte amb noves realitats que desconeixies o ni tan sols sospitaves? O bé és un cercle tancat, no només pel que fa a participants i interlocutors sinò en relació amb els centres d’interès, les maneres de pensar, els abordatges, els llenguatges, les visions del món?

Aquí arribem al moll de l’ós de la qüestió. El perill real i principal de les xarxes socials digitals és, en la meva manera de veure, si són realment mediacions comunicatives o una altra cosa; si comuniquen o no, si faciliten i són mitjanceres per al coneixement i la diversitat del món “real” o si acaben fent la funció d’una bombolla autorreferent i tancada. La cultura pop, al llarg de la seva historia, s’ha debatut entre dues tendències, una oberta i una altra tancada. Oberta: expressió autèntica de les noves generacions, recerca de noves formes expressives que responen a noves maneres de relacionar-se entre les persones i amb el món, universalisme de fons que posa l’accent en la proposta propia però aspira a influenciar el món sencer (“All you need is love”, Woodstock, pantalons texans, minifaldilla i juvenilització general de les maneres en pro d’una més gran espontaneïtat, lleugeresa i benestar). Tancada: no hi ha futur, no hi ha res a fer, rebutgem els altres i anem a la nostra; llenguatge de germanies propi dels iniciats, com el rap “gangsta”.

El problema és que la cultura pop s’ha estés tant que ha generat subcultures diverses i de qualitat variada. La interrelació al si de les xarxes entre qualitat, diversitat i apertura indica massa sovint que s’estableix com a tendencia dominant que reprodueix social i culturalment diferències que ja existeixen al món no virtual. I el perill corresponent és que la interacció comunicativa dels joves a les xarxes sigui una extensió continuada de la pobresa de qualitat, diversitat i apertura que les seves relacions, recursos i opcions que s’hi dóna al seu entorn habitual i quotidià. El resulta és fatal: viure a l’interior de la xarxa social digital sota l’efecte d’una bombolla generacional que només reflecteix, reprodueix i proporciona uns continguts i propostes de baixa qualitat, un efecte que sota l’aparença d’una connexió real amb un món ampli és en realitat una closca tancada en ella mateixa en la qual es reprodueixen i perpetúen les condicions de la desigualtat. L’efecte bombolla tancada que reclou els joves en una subcultura de baixa qualitat i horitzons limitats que ajuda a perpetuar les desigualtats és el veritable risc a evitar i a reparar.

Hi ha alguna manera d’evitar aquest risc? Sí: la pràctica de l’alfabetització mediática. Utilitzar les xarxes per a obrir horitzons tot emprant-les per a accedir al món real, descobrir i comprendre la realitat mitjançant un ús crític dels mitjans d’informació i generant una cultura de la curiositat a partit d’un entreteniment cultural generacional convertit en eina educativa. La Unesco promou activament la difusió de la MILID, sigles en anglès de l’alfabetització mediática i informativa i diàleg intercultural (media and information literacy and intercultural dialogue) i difon una gran quantitat de recursos per a la seva pràctica i promoció a l’escola. És un camí de sortida de la bombolla.

Article original publicat a la revista del Diari de l’Educació, una publicació de la Fundació Periodisme Plural, en un número especial amb forma de diccionari de conceptes de societat, educació i comunicació, titulat Paraules que fan pensar.

scroll to top