GABRIEL JARABA
Pau Riba era molt més, i no menys, que un poeta literari. Era un creador musical, literari teatral i estètic, amb una forma d’expressió artística que, segles després de l’òpera i el cinema, encara no hem après a conceptualitzar i definir. Aquestes són sis claus per entendre i valorar el personatge
Pau Riba ha estat un dels artistes més interessants i rellevants de la cultura contemporània catalana; no només un cantautor sinó un creador que apunta a la integralitat. Ell s’ha definit com a un narrador i en dir això la va encertar: vist en conjunt i amb perspectiva, en profunditat i sensibilitat, Pau Riba ha estat ni més ni menys que un poeta. I n’hi ha pocs.
Intentarem ajudar a fer que el lector pugui recompondre el mosaic de la seva personalitat a través de sis aspectes.
DOMINI DE LA LLENGUA CATALANA. L’aparició de Pau Riba en l’ambient de la nova cançó és un exemple d’allò que quan el savi assenyala la lluna el ximple es fixa en el dit que hi apunta. Els escandalitzables s’escandalitzen per un pelut que renega del seu avi Carles Riba, que es reclama de la psicodèlia i que consideren transgressor, quan és un dels cantautors que té un domini excel·lent de la llengua (amb Pi de la Serra i Raimon) i una expressió literària riquíssima. Guanya el prestigiós premi de poesia Amadeu Oller per a poetes novells i Raimon escriu el pròleg del seu primer recull de poemes i cançons.
EXPRESSIÓ I ESTÈTICA ROCK. El moviment de la nova cançó malfiava dels grups elèctrics, quan no els rebutjava o els boicotejava. Quan la música pop era ja imparable, les editores de discs van voler fabricar grups de rock a mida, moderats i que no fessin soroll. Publicaven discs de grups que habitualment cantaven en castellà i ara es presentaven en català per a l’oportunitat. Pau Riba va publicar el seu primer disc a Concèntric perquè era un dels grafistes que treballava a l’empresa, dissenyant portades i cartells. En Pau busca la col·laboració dels millors músics “elèctrics”, com ara Jordi Sabatés i Toti Soler, amb el seu grup OM, i Albert Batiste, Juan Manuel Brabo, “Cachas”, Sisa, Jordi Batiste, Enric Herrera i així fins al final.
ESPECTACLE INTEGRAL. El Pau Riba cantant d’escenari no es veu com a una figura solitària. Aspira a oferir un espectacle integral que expressi en conjunt la idea que vol comunicar. Troba en el Grup de Folk el primer marc que el defineix. Tot i que la idea del grup no és d’ell (és una pensada de Xesco Boix i el seu germà Joan, Ramon Casajoana, Albert Batiste, Josep Molí i Josep Maria Simó) hi troba un encaix perfecte, com ho seran les formacions amb les quals es presenta als Canets Rock o amb els diferents espectacles que, en èpoques diferents, s’inventa. En tots ells va construint un món propi que comença amb l’esclat del xou presentat al Price amb el nom d’Electric-tòxic-claxon-xou, amb OM, Joe Skladzien i Música Dispersa.
PSICODÈLIA I CONTRACULTURA. El moviment contracultural nord-americà s’estén per tot el món a partir de finals dels seixanta (Woodstock, Califòrnia, moviments pacifistes i de drets civils) i descobreix a cada país algú que el tradueix o reproposa. A Catalunya el tradueixen i expliquen els escriptors Maria Josep Ragué o Lluís Racionero, però és en Pau qui l’encarna i de manera totalment original. El seu impuls creatiu esdevé representatiu d’una mentalitat que ha tingut pioners com Damià Escudé o Albert i Jordi Batiste i continuadors com Quimi Portet. Pau Riba no és una versió de Bob Dylan o de Jerry Garcia; és un producte original que es basta per si sol per a encarnar la nova sensibilitat.
TRANSGRESSIÓ. A en Pau no li calen models aliens per a integrar-se en una tradició transgressora. La troba en les avantguardes que busquen unes noves “portes de la percepció” i un rebuig de la urbanitat burgesa, que al seu torn s’inscriuen en el surrealisme i el dadaisme. Hi ha tingut precursors i models rotunds: Salvador Dalí i Francesc Pujols (dels quals malfiava perquè volien parlar seriosament i la gent se’ls prenia de broma). Riba, comunicador innat en tant que seductor empedreït, sabia que havia de ser coherent per a ser comprès. Va posar en evidencia el nacionalisme dretà cinquanta anys abans que ho fes el procés quan l’editora de Dioptria va respondre amb un text pretesament justificatiu i al capdavall ridícul la declaració feta pel mateix Pau a la carpeta del disc, o quan va ser vetat per la direcció de l’Orfeó Català quan es proposava actuar al Palau.
PERSONATGE. Els personatges marcadament singulars solen tenir expressions altament pluralitzades. Pau Riba era molt més, i no menys, que un poeta literari. Era un creador musical, literari teatral i estètic, amb una forma d’expressió artística que, segles després de l’òpera i el cinema, encara no hem après a conceptualitzar i definir, per vergonya de la crítica de la cultura. Aquesta forma d’art tendent a la totalitat probablement naixerà d’una evolució de les humanitats digitals passada per la psicologia transpersonal (vegeu Stanislav Grof). Però perquè els Paus Ribes del futur la puguin practicar hauran de deixar ser considerats transgressors, seductors o polimats i vistos de la manera que cal: poetes.
Publicación original: Catalunya Plural.
Publicado también en La Marea.