Artículos y textos míos

Hi havia una vegada un temps que la gent cantava

Coral Roig Encés

Aquest text és el pròleg del cançoner de la Coral Roig Encés, de Comissions Obreres, titulat Cançons de lluita i esperança. Un dels seus membres, Jordi Ribó i Flos em va fer l’honor d’encarregar-me’l i en ell he intentat descriure l’estreta relació entre el moviment obrer i la cançó popular. Al peu del text trobareu l’enllaç al cançoner en PDF i el contacte per a comprar l’edició impresa.

GABRIEL JARABA

Hi havia una vegada un món en el qual la gent anava amunt i avall tot cantant. A les obres, els paletes van dur al cim de la música popular les seves particulars interpretacions dels grans èxits del flamenc, les cançons de Manolo Escobar i les tonades clàssiques de la copla; mentre caminaven pel carrer, els vianants anaven taral·lejant alguna cançó, xiulant o fins i tot tocant l’harmònica, quan aquest instrument es va fer molt popular als anys 50; sense oblidar les senyores de la neteja, les bugaderes i les planxadores, les quals donaven la contrapart femenina a l’art dels virtuosos de la bastida. Cantar cançons sense ganes de ser famosos, sense desitjos d’esdevenir professionals, sense cap més intenció que expressar un estat d’ànim senzill i modest, si es vol, però natural i que brolla de molt endins. En aquell cant espontani convivien les restes d’un cantar emigrant en el qual hi havia reminiscències del món rural deixat enrere i aires dels nous èxits difosos per la ràdio. A la ràdio arribaven, procedents de les perifèries urbanes i del camp ja despoblat, algunes cantants infantils per a participar als concursos de nous valors: Ana Belén i Marisol, amb unes veus, com la de Manolo Escobar, que estaven tenyides d’un timbre que s’adquireix als veinats i no als estudis de gravació. Era aquell un món en el qual les veus de minyones i mestresses avesades a la copla i les noves melodies del microsolc competien a tot volum en l’aire dels celoberts dels veinats populars.

Aquell món ja no és el d’ara. Els anys passen i les èpoques es succeeixen, cap altre temps passat fou millor, només que les formes de sociabilitat es tornen diferents. Per això recordem aquí aquells temps de cançons, a efectes de contrast amb els costums actuals, i per indicar una paradoxa que sovint passa desapercebuda: precisament quan més música es produeix, es difón i es consumeix, mitjançant el més gran nombre de suports i mitjans de difusió que mai han existit; en el moment que la comunicació global és un fet i que la música ha entrat a formar part de les dinàmiques transmèdia; quan la combinació d’internet, telefonia mòbil i sistemes de compressió d’àudio han arribat a posar tota la música a tots els telèfons mòbils –no només el Walkman és una andròmina, també ho és ara el reproductor mp3—  precisament en aquest moment, quan per tots els racons i ambients sóna música, és ara quan les persones ja no canten espontàniament i han quedat reduides a simples consumidors passius de sons, com si existís una distància insuperable entre les cançons que són a l’aire i la possibilitat de dur-se-les a la boca.

D’aquí ve l’èxit del karaoke i el rap: el primer és un recurs d’urgència, una pròtesi induida per atrevir-se a cantar i fer-ho “amb caminadors” perque ja no estem acostumats a l’espontaneïtat del cant popular i quedem reduïts a la simple imitació i acompanyament del que ja hem escoltat; el segon és un format poètic que permet vocalitzar sentiments i idees sense que calgui afinar una melodia mentre es deixa via lliure a l’expressió personal. El primer és un gran invent i el segon, el resorgiment d’una manera de creació artística amb unes arrels que s’enfonsen en el més profund de la història de la poesia popular.  Tots dos, per més rudimentaris que puguin semblar i  ser, han esdevingut recursos d’urgència, tan toscs com necessaris, per a que es realitzi quelcom de consubstancial a la persona: si el que és consituent de la condició humana és el llenguatge, l’expressió lingüística cantada és tan antiga com la humanitat i molt anterior a la paraula escrita. L’Odissea i la Iliada, obres que avui considerem poemes i que acostumem a tractar com a poesia escrita i llegida, no són altra cosa que cançons molt llargues, monumentals poemes creats per a ser cantats que es model·len en la ment, es pronuncien vocalment i es recorden generació rere generació, apresos, memoritzats i vocalitzats, en un exercici memorístic i expressiu que avui ens sembla fora de les nostres possibilitats però que en la antiguitat era una feina corrent dels aedos i bards. El mot aedo, és a dir, un cultisme per a dir poeta, encara en ús en castellà, ve del verb grec aeidoo, que vol dir cantar, i tot cantant comunicàven l’ingent contingut d’aquestes epopèies, tot acompanyant-se amb un instrument. És interessant observar que els rapsodes, apareguts més tard que els bards, deien els poemes sense música però marcant el ritme amb un bastó i sense recitar, tan sols elevant la veu a intervals. Vet aquÍ l’antecedent mil·lenari del rap, que ens sembla d’alló més actual, i én realitat va nèixer a l’albada de la cultura en la antiguitat clássica.

Permeteu-me una consigna inesperada: cal lluitar contra l’emmudiment general. No serà que la mudesa canora que afecta avui al que abans se’n deia poble és de fet un aspecte més d’un projecte de desarticulació social i civilitzacional en tota la regla? I si el neoliberalisme pretengués aconseguir una submissió generalitzada que es demostri no només en la desposessió de drets cívics, socials i polítics sinó de la mateixa paraula? “Ens queda la paraula”, deia el poeta; se’ns pretén arrabassar fins i tot aixó. Es comença deixant de cantar i s’acaba deixant de parlar. La desaparició del cantusseig espontani coincideix amb l’empobriment de l’educació: la dificultat de comprensió lectora i d’expressió escrita s’estén per escoles i instituts, precisament quan es diu que vivim en la societat de la comunicació. El moviment obrer és conscient de tot aixó des de la seva fundació, puix es va articular a l’entorn de la paraula, la comunicació i l’organització, amb tipògrafs al capdavant, agrupació i estructuració federal i internacional i tot utilitzant per a la difusió la veu impresa i la comunicació tecnològica. En els moments presents el sistema de dominació està duent a terme un procés de descivilització puix cada cop es mostra en una més gran contradicció amb la democràcia mateixa, i per tant és la paraula lliure l’enemic principal a batre per les forces descivilitzadores.

Una consideració massa romàntica de la història ens fa oblidar que en el segle XIX, el telègraf va estar a la base de l’ascens dels nous subjectes socials amb nous valors, en permitre una circulació massiva i ràpida d’idees i paraules. Va ser la innovació tecnològica que va permetre somiar amb accions sindicals coordinades entre França i Anglaterra. La convocatòria en 1864 de la conferència que donaria pas a la fundació de la Primera Internacional fou una conseqüència directa d’estendre el primer cable telegràfic sota el canal de la Mànega, puix els sindicats habien vist en el telègraf la possibilitat de coordinar les seves reivindicacions. Conquerir, defensar i utilitzar en propi profit la contundent combinació de paraula, tecnologia i expressió de les idees, aquesta ha estat la línia de treball durant gairebé dos segles. ¿I ara?

Lluitar contra l’emmudiment general passa per retornar la paraula als ciutadans, també la paraula cantada. Potser aixó pot semblar una micago intrascendent a alguns, i no ho és. Un altre cop tornem a oblidar les nuestres arrels: Josep Anselm Clavé, primer torner i més tard músic professional, va ser el promotor del primer diari comunista de Catalunya, junt amb Narcís Monturiol i Abdó Terrades. Detingut i deportat, amb plantejaments propers a la francmaçoneria (la seva filla fou membre de la lògia Lleialtat, la tasca de Clavé teixia l’expressió en el cant, la difusió de la paraula impresa i l’associació en torn de totes dues per al progrés de la classe obrera i de la humanitat. Què passaria si despulléssim la idea de Clavé de les adherències que l’han estat imposades per interessos que no eren els seus i estètiques que pretenien aigualir el seu moviment i desposseir-lo de la seva entitat reivindicativa? Doncs que aleshores hi trobariem una cosa molt semblant al que a mitjans del segle XX va fer un altre gran impulsor de la cançó popular als Estats Units: Pete Seeger, igual que ell però un segle més tard, guitarrista, animador de cant, director de cors, folklorista, sindicalista, militant del moviment obrer organitzat,  i per sobre de tot, amb una fe profunda en el poder del cant col·lectiu com a mitjà de conscienciació, mobilització i alliberament.

Pete Seeger, admirat com al gran cantant popular del sgle XX, la màxima estrella del folk mundial –va arribar a vendre més discs que Frank Sinatra malgrat estar vetat en la televisió per haver estat inclós en les llistes negres del maccarthysme— va fer el mateix que Anselm Clavé, animar a la gent a cantar i a agrupar-se per fer-ho. Seeger va encapçalar dos grups fundacionals, els Almanac Singers, i els Weavers, que des dels sus inicis van formar part de les mobilitzacions sindicals americanes, fent que les accions demostratives i reivindicatives del moviment obrer d’aquell país estiguéssin siempre acompanyades de música. Pete Seeger, militant aleshores del Partit Comunista d’Estats Units, era membre del sindicat Industrial Workers of the World, un sindicat de tendència anarquista i internacionalista que es va distingir pel seu foment del cant grupal i coral, i van arribar a editar un cançoner, “The Red Songbook” (El Cançoner Roig) que encara avui és de referència. Va ser amb els seus grups i a les assemblees i reunions obreres on va aprendre a animar el cant grupal, a dirigir cors i repartir veus, a dur a la pràctica el que va aprendre en la teoría tot col·laborant amb l’etnògraf Alan Lomax en el rescat de la música folklòrica americana i mundial per encàrrec de la biblioteca del Congrés (Lomax va arribar fins Espanya fent aquesta feina i va aconseguir descobrir, enregistrar i catalogar la música folklórica de l’illa de Formentera). Pete Seeger no va ser un simple cantant i animador, va ser fill d’un movment sindical que cantava y utilitzava la música popular com a mitjà de lluita.

La importància de les cançons com a element mobilitzador de les masses va arribar a demostrar el seu èxit arreu del país amb les manifestacions pels drets civils i la Marxa sobre Washington liderada per Martin Luther King, que van fer populars arreu del món temes com “Tots junts vencerem” i “No serem moguts”. I és que les lleis van fer que les cançons haguéssin de substituïr els mítings: estava prohibit fer una concentració al carrer o a l`aire lliure en un veïnat per tal de pronunciar discursos i arengues, però estava permés reunir-se per cantar. Manifestació i míting van esdevenir concert i cant grupal reivindicatiu, espontani, expressiu i popular. Pete Seeger apareixia a grans concentracions en les quals animava els asistents a recuperar el patrimoni folklòric tot retornant-li la seva orientació progressista mentre que els sindicalistes cantants aprofitaven el seu exemple y les pròpies habilitats per a multiplicar per tot el país una forma de mobilització que avui pagariem el gust i les ganes per poder disposar d’una cosa semblant.

Pete Seeger ja va preveure als anys 50 el que ara s’ha esdevingut i del que era molt conscient, per citar una referència propera sobre aquesta qüestió, Oriol Martorell quan va fundar la Coral Sant Jordi i alhora va introduïr l’animació musical als grans campaments escoltes. Amb l’Oriol, als inicis de la nova cançó, haviem conversat sobre el risc que el públic quedés reduït a espectador i de la importància de la participació (i aquesta va ser una de les raons de l’aparició del Grup de Folk com a alternativa); amb en Pete, en les diverses entrevistes periodístiques que vam mantenir a Barcelona explicava que la difusió massiva de música comercial estandaritzada i formatejada en torn a canals de difusió homogeneitzadors acabaria reduïnt els ciutadans a oïents passius i els arrabassaria les capacitats d’interacció musical, y era por aixó que ell investigava l’herència folklòrica del seu país perque era a les cançons populars on es trobavaba la saba fresca original que impedía que les cançons es marcissin i permetia que les persones gaudíssin de cantar plegades. Aquesta intuició va ser exactament la mateixa que va tenir un segle abans Josep Anselm Clavé, inspirat por Giuseppe Verdi; treguem a Seeger el seu aparent estilo “kumbaià” i a Clavé les seves “violetes del bosc” i descobrirem aquesta mateixa troballa genial que aquests dies es mostra amb un relleu tan cruel.

L’aparició de la coral Roig Encés i aquest cançoner “Cançons de lluita i esperança” brollen, precisamente, fidels a aquesta línia històrica. Recuperen i rellancen una tradició que demanava ésser revitalitzada. No són un entreteniment col·lateral o una simple activita lúdica sinó que ens posen al davant dels valors educatius del cant coral –estudiats per figures pedagògiques  com Carl Orff, María Montessori, Maria Dolors Bonal, Pere Darder o Oriol Martorell— i obren un espai per a visibilitzar las oportunitats que té la devolució de la veu i la paraula cantada als habitants d’aquesta “societat a-fònica” envoltada de música per totes bandes menys per una, la que correspón a l’expressió de l’ésser, tant el personal como el col·lectiu. ¿Podria ser aquesta iniciativa un primer pas per a l’impuls dels “cants de lluita i esperança” en aquesta societat de la comunicació que sembla haver desistit de comunicar-se cantant? En tot caso són una acció fefaent de la lluita contra l’emmudiment general al qual volen condemnar-nos les noves formes d’opressió que troben maneres de desposseïment que cal identificar iy combatre. Hem de poder cridar ens queda la paraula  perquè ens queda la cançó i volem cantar-la.

Fotografia: coral Roig Encés.

Cançons de lluita i esperança. Fundació Cipriano García. Comissions Obreres. Via Laietana, 16, Barcelona. Preu recomanat: 5 €.

Descarregar-lo en PDF.

canconer_roig_total

 

Temas de los que ando conversando con mis amigos en Facebook:
PILAR RAHOLA; EL CIERRE DEL CÍRCULO DE LECTORES; QUÉ HE VOTADO; ANIVERSARIO DE MI LIBRO YOUTUBER.

SUSCRÍBETE A LAS ACTUALIZACIONES PER CORREO ELECTRÓNICO

Sólo hace falta que envíes tu dirección de correo electrónico al enlace siguiente (vuestros datos serán custodiados).
Suscríbete a Gabriel Jaraba Online por correo electrónico