GABRIEL JARABA
La president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Rosa Romà, ha dit unes de les poques paraules assenyades dins el brogit comunicacional actual: el problema de TV3 no és competir amb Antena 3, Tele 5, TVE o la resta de canals generalistes; la televisió gubernamental catalana ha de mesurar la força del seu futur amb les plataformes audiovisuals que avui difonen sèries de gran popularitat, amb els videojocs que ja mouen més diners que el cinema de Hollywood o amb les noves formes d’entreteniment digital que combinaran formes encara inèdites de llenguatges, gèneres i tecnología.
El temps de les audiències massives de la televisió ja ha passat, a causa de la fragmentació del mercat publicitari i el trencament de la indústria a causa de la irrupció de Google. No només: quants anys fa que no hi ha estrenes cinematogràfiques de Nadal que arrosseguin tota la familia? O artistes que regnen a les gires per grans escenaris, com Bruce Springsteen? No, no és que a la comunicació de masses s’hagi imposat el dictum de Schumacher “alló petit és preciós” sinó que l’espectacle i entreteniment comunicacional ha seguit el camí que el conjunt de la comunicació de masses basada en la tecnologia ha fet durant el segle XX: formar un tot globalitzat que no deixa de transformar-se al mateix ritme que ho fa la societat amb les seves formes de vida quotidiana.
Dins aquesta comunicació globalitzada és molt difícil marcar territori. Els qui pensen que als països –democràtics—actuals es poden alçar fronteres, designar llengües obligatòries o úniques i “control·lar” el territori no només no entenen aquesta realitat sinó que viuen fora d’ella. La constatació de Romà és signe d’aquest realisme: els ciutadans de Catalunya viuen precisament a una realitat on la comunicació globalitzada determina la cultura i on aquest fet i les realitats que se’n desprenen no canvien ni a cops de manifestació o de butlletí oficial del govern.
L’èxit de TV3 ha estat un fet exraordinari i singular a Europa –com ho és l’estatus de la llengua catalana—i un èxit rotund en termes d’interès, qualitat i solidesa institucional. Però ha estat una televisió pensada per als anys 80, tant pel que fa al producte com per a les tendències i comportaments culturals al país. Quan TV3 va nèixer no hi havia videojocs ni telèfons mòbils, però sobretot hi havia una actitud d’expectativa d’innovació en la mirada cap a la cultura catalana per part dels castellanoparlant de dins com de fora de Catalunya. I aquesta capacitat d’innovació atractiva no té per què ser avantguardista: va haver un abans i un desprès de les telenovel·les d’emissió diària, que van començar amb “Poble Nou”.
Pot la llengua catalana exercir un paper d’atracció i integració si resta al marge dels processos propis de la comunicació globalitzada? La resposta és negativa i la coneixien prou bé els qui volien que la televisió catalana autonòmica fos un canal de difusió i abast de caire anecdòtic i ètnic. Si TV3 va triomfar va ser perquè va rebutjar aquesta delimitació i va anar-hi a per totes. Els qui ara, en canvi, han volgut i volen aplicar-hi el “nosaltes sols” encara no es poden imaginar com de fortes poden ser les patacades
El problema és que no hi ha marxa enrera. Encara més: les coses no es poden fer a còpia de voluntat i una mica de tossuderia. No només és del tot impossible el “nosaltres sols” sinó que tampoc ho és l’actitud de “per pebrots”. O bé la televisió encara un nou procés que renovi l’interès que representen els productes en llengua catalana o els joves trobaran altres formes d’entreniment no necesariament en català. Atenció, per exemple, a coses com Rigoberta Bandini.