Sartre va dir que l’infern eren els altres sense adonar-se que la frase deia més d’ell que dels altres. A mi m’agrada la gent, m’agrada i m’interessa. De fet em vaig dedicar al periodisme i la comunicació quan vaig veure que era una manera de canalitzar aquest interés.

De petit era un nano expressiu i comunicatiu que m’enrotllava amb tothom, i quan la meva tieta Margarida em va descobrir l’existència de l’harmònica vaig veure el cel obert: aquell instrument petit i modest em permetia, tot bufant, expressar-me i arribar als altres. De l’harmònica diatónica Hohner a les harmòniques cromàtiques de la mateixa marca, el nen xerraire però un xic tímid es va convertir en el comunicador del barri; des del balcó, a la cantonada, a la plaça del Sortidor interpretava les cançons de la ràdio i aplegava un public divertit. Gràcies a l’oïda que Déu em va donar no desafinava i la cosa anava bé, tot un rodatge per al que va venir després: animar l’anada i la tornada de l’excursió al vagó de tren. Als 8 anys era un músic de carrer precoç i als 12 un entusiasta excursionista melòman.

La gent és fantástica i sempre sorprèn. He conegut, per descomptat, individus execrables però són pocs i excepcionals. De fet no crec que hi hagi persones dolentes; tothom duu una motxilla i té una historia que explica per què fan el que fan. En realitat tothom té raons per fer el que fa, que si les sabem descobrir ens parlen més clar que les nostres suposicions o prejudicis. Com a músic tinc sempre l’orella ben parada, que cal per captar els senyals subtils d’aquestes raons també subtils que fan que cadascú sigui com és.

Encara que pugui semblar contradictori amb el que acabo de dir, crec que el mal existeix. No només el mal de portar-se malament sinó un mal ontològic, radical, que té l’origen més enllà de la naturalesa humana però que troba en la humanitat el camp adobat per a arrelar i estendre’s. Això és perquè una de les grandeses dels humans és el lliure albir i sempre podem prendre opcions que són concordants amb aquest mal ontològic: terrible i esplendorós alhora.

Percebo el bé de les persones pertot i ho celebro si es vol ostentosament. Hi corresponc amb cordialitat, bon tracte, consideració i si s’escau afecte. No som conscients com és d’important un somriure, una paraula amable, un gest de cortesía. Serem jutjats –és una manera de parlar, no va ben bé així—per com hem fet sentir-se els altres, per alló que hem fet que els ha ferit, per alló que podiem haver fet per ajudar i no hem fet. Les noies de la farmacia, el noi marroquí de la barbería, la dependenta del forn, la senyora de l’estanc i el seu germà, tots ells atents, considerats i magníficament benèfics.

Ara surto poc de casa perquè m’ho demana el meu estat actual, una vida diferent que ja és una altra, un mirar endins que pretèn abastar una dimensió de l’ésser que només podrem atènyer quan s’hagin acabat els nostres dies i en comencin uns altres (que no són exactament dies, però que són de llum, molta llum, com demanava el germà Goethe quan estava a punt d’accedir-hi). Però vaig sempre amb les antenes esteses per tal de percebre aquesta gran bondat que són els altres.

GABRIEL JARABA

Em gasto una pasta en llibres cada mes. Tinc un compte a La Central, compro moltes coses a Amazon i també passo per la llibreria papereria que hi ha al centre de la vila. La meva biblioteca domèstica inclou 10.000 volums i quan convé tiro mà de la biblioteca de Comunicació de la UAB, on hi ha un milió de documents per a que em vagi entretenint.

Com que m’agrada fer llistes, apunto ara una amb els meus escriptors favorits, que resulta que són escriptores. Unes dones que m’interessen, m’apasionen i m’ensenyen molt. Són aquestes:

SIRI HUSTVEDT. Semblava condemnada a ser la dona, ara vídua, de Paul Auster, però brilla amb llum propia, i quina llum. M’agrada la Siri científica, que no només investiga en neurociències sinó que fa preguntes epistemològiques pertinents i descarades. M’encanta el seu Els miratges de la incerteza perquè posa en un compromís el cientifisme des de la ciencia. I és científica i novel·lista alhora; que es fotin.

IRENE VALLEJO. L’autora d’El infinito en un junco ha fet d’una tesi doctoral una obra literaria que posa en ridícul la “literatura gris” que produeixen les universitats, que són els llocs on pitjor s’escriu del món. El llibre és un estímul per a la creativitat i la imaginació que em posa a mil i l’autora, una elegantíssima estilista que escriu clar, amb riquesa i una extraordinària capacitat didáctica.

DOLORES REDONDO. Sóc entusiasta de la novel•la negra i em moro per Raymond Chandler, Dashiell Hammett, Ross McDonald y Jim Thompson. Tinc tots els clàssics del gènere –sense oblidar Georges Simenon, que juga en una altra lliga—i entre ells he col•locat tots els llibres de l’autora de la trilogía del Baztán. L’escriptora basca és, en la meva humil opinió, una de les millors narradores del món, i amb això està tot dit.

NAJAT EL HACHMI. Al meu amic Francesc Candel li hagués agradat conèixer-la, i amb això també està tot dit. Najat hauria de ser lectura obligatòria per als estudiants de periodisme pel que fa a gèneres d’opinió. M’encanta la seva capacitat d’argumentació i la valentía amb que defensa les seves idees i la propia biografia. Entre tanta melmelada identitària que circula pel país, El Hajmi és un estendart feminista que fa goig aixecar i dir, mireu, rucs, es tractava d’això!

Hi ha més escriptores i escriptors que m’apassionen però ja els apuntaré en un altre moment. 

Avui he anat a fer encàrrecs pel poble i he parlat amb persones molt diverses. A la notaria, on havia de signar uns documents, les oficials que hi treballen han estat amabilíssimes i m’han atés en català. Una d’elles se’m ha adreçat en castellà pensant pel meu nom i cognoms que ho seria, però ha canviat de seguida al català. Amb la senyora notària hem parlat en castellà i l’he felicitat per l’amabilitat i eficiència del seu personal. La noia que em parlava en castellà s’ha volgut disculpar i l’he dit que de cap manera, que em podia parlar en castellà, català, anglès, francès, italià, alemany, grec modern i llatí clàssic, per fer una mica de conya. Després he fet un cafè a un bareto en els límits del poble, on un noi amabilíssim que semblava paquistaní m’ha parlat en castellà i jo l’hi he respost, però després hem intercanviat paraules en castellà i català. Al costat hi ha el perruquer, marroquí, al qual he entrat a demanar hora, i ens hem saludat en àrab, el poc cherja que conec, i l’he ensenyar el clauer que tinc que em van donar de la universitat egípcia amb qui col·laboro, i hem rigut una mica. Al forn de la cantonada he comprat uns croissants i hi havia una noia que s’esforçava en entendre-s’hi en alemany, i l’he fet d’intèrpret. L’he explicat què nosaltres parlàvem castellà però que la nostra llengua habitual era el català, i l’ha interessat molt; l’he donat alguns exemples.

He tornat a casa content d’haver fet els encàrrecs que em tocaven i de com és d’amable la gent quan la tractes bé. Els casos de conflicte lingüístic que es refereixen sovint a les xarxes i la web són enfrontaments inútils: ningú es plegarà a parlar una llengua que tu, i només tu, fas aparèixer com a antipàtica tot i no ésser-ho gens. Aquestes topades amaguen una cosa més lletja: el plaer de fer acotar-se el personal de servei del qual tu et sents superior. No es guanya res per al català amb aquestes enrabiades tret d’una cosa: un desconfiat que passa a ser un enemic a causa de la teva actitud. Quan vaig per Barcelona en cotxe, a les dones romaneses que netegen els vidres del parabrís les saludo amb les quatre paraules de romanés que conec: «La rivedere!». Igual que a les professores d’una universitat de Romania que un any ens van venir a presentar els seus màsters i els vaig ensenyar, tot traduïnt en veu alta, com el seu idioma s’assembla al català medieval; es van endur algunes recomanacions bibliogràfiques sobre Ramon Llull i Ausiàs March.

Jo parlo sempre en català a tothom i a tot arreu. El català no és la meva llengua materna, sinó el castellà, però és la meva llengua habitual. He donat classes en anglès i conferències en aquest idioma, en francès i italià, i una vegada vaig fer de traductor d’una companyia de teatre grega amb en Ricard Salvat al festival de teatre de Sitges. Una altra vegada vaig ajudar a una cantant pop francesa a gravar unes cançons en català per a TV3 amb una pronunciació simulada que em vaig empescar i em vaig trobar fent de productor de l’enregistrament en lloc del director musical, que així giravem feina. I per cert que quan vaig a Euskadi parlo euskara als restaurants, bars i botigues gràcies al manual de Xabier Gereño que em va regalar l’Arantxa Urretabizkaia, esposa del periodista i actor Xabier Elorriaga, que per cert donava classe en català quan era professor a l’UAB.

De manera que quan em parlen de conflicte lingüístic jo proposo que els meus compatriotes catalans provin de pronunciar aquest embarbussament (trabalenguas) tan maco:

De genollons collia codonys, codonys collia, collia codonys.

GABRIEL JARABA

Llegeixo avui una columna del meu admirat Màrius Serra on parla de les oficines d’objectes perduts, que es diuen de manera diferent segons els països. A mí, com a ell, em crida l’atenció aquesta denominació: per què en diuen objectes perduts si ja han estat trobats? És un de tants sensesentits que ens envolten en la vida quotidiana, com ara el metro, dit ferrocarril metropolità i que no arriba a la veritable metròpoli, o els massatges amb final feliç, que no serà tan feliç si al final has de pagar. Però els objectes perduts potser si que ho arriben a ser quan ningú no els reclama: s’han perdut finalment no només per a l’amo sinó per a tot quisqui.

Jo diria que existeix un món apart, una dimensió paral·lela on van a parar els objectes d’ús quotidià que tot d’una desapareixen en l’àmbit domèstic. Aquesta dimensió deu estar plena de clips agafapapers però també de tisores, que no són tan minúscules però es perden també sovint. Les esponges de bany en son uns altres, així com pintes, raspalls i estris de cuina, però també aquell jersei vell tan còmode que ens posavem per seure al sofà. I coses no tan petites: jo he arribat a perdre de vista una magnífica bicicleta BH nova de trinca.

Hi ha qui diu que de fer aquesta mena de distraccions s’encarrega una determinada raça de follets. S’han proposat històries com la d’els Borrowers, que va motivar una encantadora pel·lícula que he vist sis vegades, que ha tingut una o dos seqüeles. Els Borrowers (els Manllevadors) són persones petitones que viuen als racons amagats de les cases, entre un envà i un altre, als sòtans o golfes i als llocs més impensables. Els tenen acondicionats com a llars còmodes amb les cosetes que manlleven (no roben) als habitants de les cases i miren de no ser percebuts per ells. Algú pot pensar que són fantasmes però són persones molt petites, i un diria que això els fa mereixedors de respecte, com es fa palés al film. Els Borrowers, pel-rojos, valents i agosarats, són famílies que conviuen amb nosaltres sense ser vistos ni empipar ningú: són els parents perfectes.

A mí m’agrada pensar que els Borrowers de casa meva, que segur que n’hi ha, gaudeixen ara de totes les coses que tot d’una he trobat a faltar. Per mí no cal que me les tornin i els desitjo una vida confortable i plàcida amb elles. I pensaré que el que han pres manllevat no ha estat pas perdut sinó que una altra família, petitona, això sí, ho està gaudint d’alló més. No hi ha, doncs, objectes perduts, no si els Borrowers se’n han fet càrrec.

GABRIEL JARABA

Ningú ha cantat el matí de Sant Esteve com ho ha fet Pau Riba, en una de les primeres cançons amb que es va donar a conèixer. Recordem aquesta tonada de gust dylanià més que La nit de Nadal, potser perquè la força del poema de Joan Salvat Papasseit ens ha tocat més a fons, en el meu cas en la versió que va fer Martí Llauradó, el primer dels Setze Jutges que va cantar cançons d’amor. Aquest matí m’he llevat després d’haver passat el dia d’ahir en familia, amb l’escalf dels meus i la cadira buida obligada; vaig fer el cor fort perquè ella hi viu al seu centre i en el fons de la meva ànima; qué voleu que us digui, un que és antic creu en la promesa de la vida eterna de l’ànima. La pena és, com sempre, profunda, però no em deixo endur per la tristor i encara menys per la nostàlgia.

Entre les moltes burrades que caracteritzen la nostra cultura està l’abandó de comptar amb els nostres ancestres com si fossin presents. Per això projectem sobre ells la nostàlgia en dates com aquestes i ens abandonem, potser a estones, a un sentiment que ens acaba traïnt.

L’experiència que ara he viscut m’ha fet ser conscient de la importancia dels meus, dels nostres ancestres, els que ens han precedit en el camí de la vida, sempre per a bé. Som qui som gràcies a ells, i fins i tot quan alguna iinfluència dels avantpassats la considerem perjudicial ens cal ampliar el punt de vista i veure que hem d’assumir el que ells han estat si volem acceptar el que ara som.

Aquesta consciencia és el contrari de la nostàlgia. No és un record sentimental, per bé que pugui ser una emoció profunda: és una mentalització de que gaudim del gran regal de la vida perquè som la darrera baula que ens uneix a una llarguíssima cadena d’unió d’éssers humans que han poblat aquest planeta i que en diem familia.

Jo sóc també el meu pare i la meva mare, amb les seves virtuts i els seus defectes, que si m’hi fixo puc veure com alguns dels seus trossets subsisteixen en la meva persona. D’ells he rebut la millor herencia, la capacitat d’estimar i de posar l’amor per davant de qualsevol altra cosa. Del meu avi matern, Enric, la capacitat per al riure i la gresca, i de la meva àvia, Matilde, la passió per la familia i el gust pels espectacles. El meu tiet Jaume, impressor, m’ha deixat el gust i la pràctica de la tipografia (el que donaria per tenir una minerva com la que ell tenia a casa) i del meu avi Antonio, l’atracció pels ferrocarrils i les locomotores Mikado. Quan em vaig casar vaig incorporar la familia de la Joana a la meva, de manera que sempre he considerat els meus sogres, Jordi i Laieta, com a pares també, i així els he estimat. L’extensíssima familia d’aquesta branca, a la Barceloneta i a Centelles, s’eerigeix també en ancestres estimats i constantment recordats. I la meva cunyada Núria és la germana que no vaig tenir perquè sóc fill únic.

Abandonem la nostàlgia i posem en el seu lloc un amor vivent. Fem com tots els pobles primigenis del món, que són autènticament civilitzats i demanen ajut als seus ancestres quan cal. És molt fácil: posem-los al centre del nostre cor, sentim-los com a presencia viva i demanem-los consell i inspiració.

Jo duc a la Joana al centre del meu cor i al fons de la meva ànima, i visc cada dia inspirat i animat per la seva presencia, que no és un record sinó una altra cosa. I vosaltes correu a veure la pel•li Whale Rider (Movistar) la historia d’una noieta maorí que demana ajuda als seus ancestres i, amb l’ajut de les balenes, aconsegueix ser considerada la líder del grup familiar extens (magnífica interpretació de Keisha Castle-Hughes. Dirigida per Niki Karo).

Jo sóc molts, sóc la meva esposa i sóc els meus ancestres que es remunten a, potser, una cova del paleolític. Bon Nadal i bon Sant Esteve a tots els ancestres del món, perquè, com diu la meva cançó preferida, el gènere humà és la internacional. 

GABRIEL JARABA

Ara entenc la basarda que alguna gent, potser molta gent, sent quan arriba Nadal. No només la melangia de l’hivern, o l’efecte invers de les decoracions nadalenques; el que porta tristor al cor d’aquestes persones sensibles és la cadira buida a la taula de la celebració familiar. Cadira o cadires: arriba un moment que, al costat de l’alegria de la reunió de totes les persones de la familia hi compareix la pena per l’absència dels que segueixen essent-ne membres estimats. És un sentiment respectable i lògic, comprensible perquè els vínculs de l’amor no es destrueixen i voldriem que els absents seguíssin essent amb nosaltres, materialment.

Aquest será el primer any que a la celebració nadalenca, en la forma que pren la nostra familia actual, hi haurà una cadira buida. La mare de la familia será ara la meva filla, i jo, que era el pare, passo a ser l’avi. El pas del temps i l’esdevenir de les coses ens posen a tothom al lloc que ens pertoca. Jo accepto de bon grat aquesta transició i els canvis que comporta, les coses no están fetes per romandre sempre iguals.

Dijous que ve hauré de fer un esforç per no deixar-me arrossegar per la pena. Dic pena i no tristor, no estic trist per la mort de la meva esposa sinó que visc en una pena que no és trista perquè no és una emoció, i les emocions són canviants i fugisseres. La pena és íntima i profunda, es viu amb discreció i no s’exterioritza tret de quan, en un moment solitari, penses en ella i la veus tal com era, alhora davant teu i al teu cor, i plores com mai a la vida havies plorat.

Sempre he estat un home esperançat i ho segueixo essent. La meva esperança es concreta precisament en el que el Nadal commemora: la salvació de l’ésser humà de les tenebres del mal, la foscor de la mala voluntat i la revenja cara als qui ens han ferit, o creiem que ho han fet. Nadal recorda l’ensenyament de Jesucrist. Mestre d’àngels i d’homes i senyor meu, tot el que va proposar es resumeix en amor i perdó. No hi ha més en el seu Evangeli i la resta és fulleraca.

L’univers està construït amb maons d’amor. L’amor és el que manté en “funcionament” les estrelles i els planetes, els àtoms i les partícules subatòmiques que donen forma i aparença a això que anomenem “realitat”. Amor, perquè “per ell tota cosa fou creada”; l’origen del Big Band és amor, un acte d’amor infinit sorgit de la voluntat de la Font. El món s’aguanta per el perdó, la renuncia a la venjança, que quan és absent esclata la guerra, la destrucció del víncul comú que ens fa ésser humans. Amor i perdó, fonament de tota esperança.

Aquest Nadal, a taula, sentiré que ella és viva, tot i que d’una altra manera i a una altra “dimensió”. La mort és només del cos físic, i l’amor no mor mai i continua unint-nos als que ens hem estimat i ens estimem, per sobre del temps i l’espai. Vindrà un dia que el meu cos morirà i aleshores podré, si és la voluntat de Déu, retrobar-me amb ella on no hi ha temps ni espai sinó un amor incommensurable i indescriptible. I sleshores ens abraçarem i anirem caminant, agafats de la mà com sempre fèiem, fins a la presencia de Déu, perquè tinc moltes ganes de preguntar-li unes coses i discutir-hi sobre unes altres. (Si Moïsés va discutir amb ell al cim de l’Horeb, per què no jo?).

Feliç Nadal a tots, amics, i guardeu un pensament alegre quan vegeu una cadira buida a taula.

GABRIEL JARABA

La gateta que el meu nét Kim va salvar ja té tres mesos i també te nom: Mixi. La té amb ell al pis familiar i la cuida molt bé, i el cap de semana la du a Sitges perquè a ella li cal cura tothora però també perquè sap que em consola i m’alegra. Nosaltres sempre hem estat una familia amb gat des que quan la Lavínia, la meva filla, era petita, ens van regalar una siamesa, preciosa, a la qui vam anomenar Moixa i que va ser fonamental en el desenvolupament de la infantesa de la nena. Com ara la Mixa amb en Kim, a casa els gats han estat sempre uns educadors de primera.

La Mixa corre i salta pertot, va descobrint tots els racons de la casa i quan li fas cas se t’enfila per un braç o una cama, juganera. La gateta és del Kim i no pas meva, i seva és la responsabilitat de tenir-ne cura. I jo disfruto de la trapelleria felina, i això m’alegra aquestes hores tan diferents d’ara, que visc una vida minimalista en què no faig  més que llegir, escriure i alimentar-me, cosa que la meva filla vigila fermament que faci. És bo que a la familia els uns es cuidin dels altres.

A nosaltres ens agrada el salvatgisme dels gats, aquest esperit indòmit, i ens agrada pensar que la seva presencia a la llar representa l’aire independent al qual podriem aspirar. El testimoni d’un mamífer que no s’ha deixat domesticar i que ha persistit en el seu pas per la historia sense deixar de ser qui és és una lliçó de vida disponible a l’espai domèstic que no cal menystenir.

La Mixi m’encurioseix com si fos  el primer gat que tenim, em fa riure i m’alegra quan la veig aprop. Llegir, escriure, menjar, veure programes xorres a la tele, dormir i plorar és tot el que faig. Plorar no m’entristeix, només m’ajuda a endinsar-me en la caverna del cor i a sentir ben fort que la vida és justament allò que passa mentre anem fent altres coses. Els últims dies, quan ja estava a punt de marxar –què dic, si no ha anat enlloc i és aquí i encara més aprop– la Joana va somriure en veure la Mixa. Aquell somriure em va il·luminar la vida en aquell moment; un somriure ens diu que la flama de l’esperit és viva, que la vida no s’acaba sinò que es transforma i que  la glòria infinita la tenim sempre a tocar.

Yo acabo de pasar por esa vivencia y transito por ella en lo que solemos llamar duelo. Pero no se trata solamente de experimentar un profundo dolor sino de verse abocado a una transformación que no sabemos a dónde nos llevará. Yo ya soy otro, una persona distinta a la de quien vivió casi 60 años unido a una esposa que no era mi alma gemela sino otra dimensión de mi propia persona, tan distintos uno de otro. Se abre ante mí un interrogante vertiginoso porque no imagino cómo voy a vivir y cómo voy a ser. Quiero pensar que seré capaz de aprovechar todo lo que aprendí de ella, de su inmensa generosidad y de su bondad extraordinaria y extraer de ello algo que pueda ser provechoso para los demás seres.

Voy a seguir escribiendo y pensando como lo venía haciendo pero abierto a un horizonte impensable. Yo ya soy otro, otra persona que encierra en su corazón a ese otro ser del que sigo siendo inseparable pero que ahora se ve abocada a afrontar las cosas de otro modo. Quisiera ser otro y a la vez más yo y hacer honor a esa bondad que me ha sido dada desde que Dios la puso a los 17 años en mi camino, toda una vida, Señor.

He pedido a Dios que me sea concedido el don de reencontrarla en la próxima vida, cuando ella venga a buscarme y nos unamos definitivamente en un solo ser de dos almas fundidas en una. Pero ahora ya soy otro, y no vivo más que en esa espera.

M’assabento per El Periódico que torna a obrir el bar Mundial de la plaça de Sant Agustí Vell. Al barri de Sant Pere vaig viure uns dels millors anys de la meva vida, al carrer Sèquia, ben al costat de la plaça. Era aquell tros de les Basses de Sant Pere que era com una plaçoleta limitada per un mur de pedra, on hi havia la fusteria del meu sogre i jo vivia a sobre, al primer pis. A Sant Agustí Vell anava a comprar el diari, al quiosc propietat de la família d’un company de La Vanguardia, igual que la casa de banys del davant. Al Mundial hi anava poc, enfeinat com estava en la feina de freelancer –articles, entrevistes i reportatges a tant la peça– tot picant a màquina el dia sencer i escoltant la serradora elèctrica d’en Jordi Costa, a qui he estimat com un pare. Llegeixo que el bar va ser visitat un dia per Mijaíl Gorbatxov, convidat per Pasqual Maragall, i em fa gràcia que aquell raig d’esperança en el socialisme visqués unes hores a l’entorn on tants hi compartiem el somni.

Un dia a les Basses es va fer el rodatge d’una pel·lícula on hi participava en Jackie Chan. Amb la fusteria a peu de carrer, vaig aprofitar un descans en la filmació per convidar en Jackie a prendre un refresc mentre li feia una entrevista. Era un home simpàtic, molt atent i ben disposat, encara no l’estrella d’ara i l’actor que ha demostrat ser, i jo un periodista encara tendre. Jackie es va acomiadar cordialment i va tornar a les escenes d’acció. I jo vaig continuar vivint en aquell petit món amable, envoltat de veïns que eren amics i somiant que algun diari em donés feina fixa. Està bé que el Mundial torni a obrir, però ara és un altre barri i una altra gent. L’edifici on era la fusteria Costa, atrotinat, va ser derruït i amb ell el pis on jo vaig ser feliç amb la meva família. La nostàlgia és un error però els records amorosos són un aliment per a l’ànima.

El meu nét ha portat a casa una gateta que s’ha trobat per un camí prop del poble dels seus iaios. Anaven ell i el seu amic cap a un maset dels voltants i han vist el que semblava una rata però era un felí, sense la seva mare ni cap congénere aprop. Ja feia temps que en Kim volia un animaló i era l’ocasió perfecta: tots dos nens han aplegat la gateta i se’n han fet càrrec, més encara quan un senyor del poble, avi de l’amic, deia que ja n’hi havia prou d’animals i que calia matar-la. Les criatures han agafat la bestiola d’una revolada i l’han dut a casa dels iaios, on la seva mare –la meva filla—ha comprovat que la gateta era viva i només calia alletar-la i prendre’n cura. En Kim ja té un regal magnífic per al seu onzé aniversari, que es celebra d’aquí a pocs dies, i sense saber-ho s’afegeix així a la tradició felinòfila de la nostra familia, que es va iniciar quan la meva filla, una nena aleshores, es va convertir en mestressa d’una gata siamesa que mai oblidarem.

Hem dut la gateta al veterinari, l’han examinat i fet una radiografia, i ara vinga xumar del biberó. Ara no tenim gats a casa però em fa il·lusió pensar que en Kim la durà amb ell els caps de setmana quan vinguí a veure’ns; jo no ha pensat en adoptar més gats després que va morir el darrer, per mor de l’enorme disgust que vaig tenir. Què voleu que us digui.

El gest del meu nét en correr a salvar la vida de la gateta m’ha omplert d’alegria i d’orgull, perquè demostra un espontani sentit de la compassió que no només és bo que un nen tingui sinó que tothom hauria d’exercir, amb les persones i tots els éssers sensibles. Qui salva un sol ésser salva tot un món, diuen els savis. Un petit gest mogut per la compassió en estat pur, aquí s’amaga tot l’ensenyament espiritual i humanista d’arreu del món. Una gateta, que aviat tindrà nom, salvada per a que visqui una feliç vida de gat. No es pot demanar més a la vida.

El poble dels meus consogres és Cretes, a la provincia de Terol, precisament el poble de cardenal Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona i amic del traspassat papa Francesc. El Kim hi passa uns estius magnífics jugant arreu, anant amb bicicleta i tornant a casa a les 12 de la nit. De seguida sabrà com s’estimen els gatets i igual que la seva mare no oblidarà mai la gateta que, ella un dia i ell ara mateix, va ser salvada de la mort a causa de la gran compassió. El món s’aguanta només per aquests gestos que brollen de la profunditat de l’ànima quan tens tot just 11 anys i corres amb els amics pels carrerons de Cretes.